“Granissats, gelats, castanyes i moniatos” per Xavier de la Casa (23.08.2013) Vaig viure forces anys a La Sagrera, un barri de Barcelona prop de Sant Andreu, perquè el pare treballava a La Pegaso, una fàbrica de camions que com d’altres va desaparèixer. A La Sagrera moltes de les cases eren de l’alçada de un pis, una al costat de l’altre, i el coneixement entre els veïns encara era possible: les tendes, els comerços, la plaça de queviures tots eren regentats per gent que en general ens era coneguda. En una d’aquestes cases, davant de un bar anomenat “La Vinya” on els nanos anàvem a veure la televisió, sense fer massa soroll perquè no ens fessin fora, hi havia una d’aquestes cases de finals del segle passat, a on una dona del barri s’havia instal•lat just a sota de la pujada de l’escala, i havia establert un “modestíssim negoci” de granissats i gelats, fets per ella mateixa, a la manera casolana. Tothom la coneixia, i molta gent i anava a l’estiu a prendre un granissat -el de llimona estava boníssim,- amb una palleta “de les de veritat” per gaudir-ne millor de la seva ingesta. Llavors no hi havien els gots de plàstic, i per tant es prenia amb un got de vidre, ben polit i esmerçat, i mentre es tenia temps per parlar de quelcom que vingués al cas. La qüestió era mantenir aquella conversa amigable e intranscendent moltes vegades, que donava bon to a la companyia i al consum agradable de la beguda ben fresca. El gelats –també fets per ella,- tenien el mateix èxit que les begudes. Recordo que per els petits -que no disposàvem de quartos per gastar,- ens feia un gelat de la mida d’un tap de garrafa, perquè no ens en anéssim sense poder comprar. El cost d’aquell minúscul gelat era llavors de 10 cèntims, quan encara es pagava en pessetes. A l’hivern s’adaptava a la demanda, i feia castanyes i moniatos, que també tenien el mateix èxit que les begudes refrescants de l’estiu. Jo penso, que molta gent -demés de gaudir del refrigeri,- hi anaven expressament, perquè sabien que aquest era el seu mitjà de vida, i pesseta a pesseta, en devia de fer ben bé just per poder menjar. La recordo sempre agradable, amb el somriure als llavis, i amb la paciència infinita per atendre a la quitxalla que anàvem a comprar gelats de 10 cèntims, i amb una moneda de dos rals en podien “tastar” fins a 5. Eren molt petits, amb la seva galeta, i feien el fet. Era la Barcelona propera, de vida al carrer, de treball esforçat, mancada de moltes coses necessàries, de metges, d’hospitals, de pisos, d’escoles,... Això devia de ser al voltant dels anys 50 -any més any menys,- que encara eren temps difícils i es començava a albirar lentament un cert canvi, que va ser llarg. Molt llarg. Massa llarg.
Posted on: Mon, 02 Sep 2013 08:50:46 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015