A la conferència Reacció literària, que llegia a l’Ateneu Barcelonès el maig de 1910, Joan Alcover declara que «literatura catalana no vol dir literatura belga o francesa o alemanya traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida catalana; aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna» perquè hi ha pobles que «sols sobreviuen en l’expressió de les literatures que engendraren»: Observem una cosa, senyors, és que els tòpics que dictava la inconsciència als enemics proverbials de Catalunya, les mateixes fòrmules que estàvem cansats de llegir a El Imparcial i en la prosa dels Unamunos, Grammontagnes, Caviás i Baroja, com tot allò de l’esperit de tribu, el sentiment arcaic i regussiu, l’egoisme local, la visió circumscrita, la solidaritat humana enfront de la solidaritat catalana... després les hem vistes estampades en les banderes d’aquí dintre o en qualque tros de les banderes esqueixades per l’íntima discòrdia, com la darrera paraula de la modernitat redemptora. [...] L’error d’aquestes fòrmules consisteix en atribuir a la catalanitat un sentit de restricció que no té per naturalesa i plantejar artificiosament alternatives que en realitat no existeixen. Així alguns posen en competència l’amor a la llibertat i l’amor a Catalunya, com si el problema català no fos substancialment un problema de llibertat, com si no signifiqués la reivindicació integral dels atributs humans individuals, la necessària dilatació de l’órbita de ciutadania, perquè s’hi mogui l’home sencer i lliure.
Posted on: Tue, 29 Oct 2013 16:22:38 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015