A lesperança Fidels són, amic, les paraules a la pau, fins que persuadits per la blava aigua del mar es converteixen en sirenes de cant adormit, que amb la seva veu engendren les llavors de lodi; Els anys han parlat de mi, al galop dun negre cavall han vençut al temps, i transfigurats en un ruïnosos violins toquen notes de silenci que ultrapassen els sentits de qui les volen sentir; Obro la porta, em reben amb un trist i melancòlic xisclet la vellesa i lamargura; amb fix pensament, i just remordiment entro al passadís que em porta a la llar on hi moren els déus i la llum de lunivers; Cruel i despietat em convida a passar, amb irònic somriure de negres corbes em vol afalagar, però no sap, que més enllà del meu crit sense gloria hi ha la mare dignitat que em protegeix al seu pesar; Desitjo, fins i tot jo, que sóc una feble flama poruga, que la cordura sigui el canó de la meva veu, que la comprensió sigui les seves salves, i els seus projectils, construïts amb versos damor, allí on impactin, no hi escampin indiferència i desbrossin darrel la discòrdia i el sofriment; Amb vehement desventura i llunyana joventut lluito amb esperança, res sha perdut; fins hi tot lorgull, que és va conseller, camina al meu costat; prenc lamor a mercè i ara que sóc gran, al llindar de la mort, encara vull més, em vull empatxar de cordura i sense mesura, que la vida és comptada i goig damor vull besar la poma florida de dolç sabor; Sóc un nàufrag daquest món, però si momplo els pulmons amb lalè de la magna fortuna mofegaré en digressions diluïdes i la meva vida haurà estat efímera amb gust de laspror irreprotxable; Enyoro aprendre a estimar, estimar de nou, com em van ensenyar ja fa molts anys, això no és moda passatgera en el temps, vull trobar el rumb que em porti, a vegades pels carrers més desconeguts i solitaris, al fanal de la tendra llum, i mindiqui com seguir el bon camí etern i distant; Perquè estimo viure han germinat les llavors del present, i emportat pels vents de la tardor han ruixat un nou sentiment, les balconades han florit i els vergonyosos rosers, amb mirada agraïda, brollen esplendents, i amb sospirs marquesats xisclen als estels. Joan Lluís Cau Fogasa (Bossòst, 1969) «A lesperança» Il·lustració: Roser en flor (Vincent Van Gogh) Roser en flor Vincent Van Gogh (Zundert, Països Baixos, 1853 - Auvers-sur-Oise, França, 1890)
Posted on: Sun, 03 Nov 2013 11:02:36 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015