Aquesta setmana a Opinió en Jordi Marco ens parla de: "Eficàcia col·lectiva" Emile Durkheim va escriure, a finals del segle XIX, sobre les societats mecàniques i les anòmiques; les societats mecàniques eren aquelles on es configurava la solidaritat dels seus membres sobre una consciència col·lectiva, que marcava, per sentit comú, allò que era correcte i el que no. En aquest model social, no solament el crim, sinó el simple comportament antisocial, es considerava com una agressió al conjunt. La societat actual es defineix pel gran sentiment de provisionalitat de les expectatives dels seus membres, i per l’escassa confiança que dipositem en els referents actuals o anteriors per guiar el nostre comportament social. La nostra societat respon a un paràmetre disfuncional, anòmic. És un dels motius pels quals sovint ja no distingim entre els comportaments tolerables i els que no haurien de ser-ho. Tothom sap distingir un espai públic eminentment per a vianants. Tothom sap distingir que el vianant, o simplement qui pren la fresca en aquest espai, té la millor de les disposicions a l’hora de compartir-lo amb qui sàpiga fer-ne un ús adequat. Els problema sorgeix quan un grup de brètols amb bicicleta o patinet, tots ells prou grandets, s’apropia de la Rambla i la converteix en un camp de maniobres, cabrioles o entrenament; el problema sorgeix quan, com a resultat de les seves evolucions, li foten enlaire el turmell a una iaia o atropellen a un nen petit; el problema sorgeix quan se’ls recrimina aquest comportament, i s’obté per resposta una actitud provocadora, un conat d’agressió, o es fa gala d’una fatxenda impunitat que no es pot contrarrestar amb twitters, convocatòries més o menys reivindicatives o batukades. Els brètols són una immensa minoria. Però negar la seva existència és, ras i curt, mentir. I no sempre hi haurà un agent de l’autoritat que prengui acta dels fets. I els brètols no solen tenir la costum d’esperar amablement a que un agent de l’autoritat atorgui la raó al qui es queixa, i proposi una sanció. Jo crec sincerament en l’eficàcia col•lectiva del control que, sanament, m’imposaven els meus veïns quan, de ben petitet, jugava a pilota, anava en bicicleta, i creuava, per manca d’enteniment, la línia divisòria del que aquesta consciència col·lectiva, fonamentada en possibilitar els denominadors comuns de la pacífica convivència a l’espai públic, permetia. I els estic molt agraït. Honestament, no pot haver controvèrsia sobre la bondat de recordar el contingut de l’Ordenança de Civisme als qui, malgrat el seu desconeixement, no estan eximits d’acomplir-la. No tinc problema en atribuir la condició de falsa a la pretesa igualtat del ciclista que circula per la Rambla a quaranta kilòmetres per hora amb la d’un vianant; no tinc problema en afirmar que el capteniment que s’ha de censurar no és el de l’avi que pren la fresca, o el del matrimoni que passeja, o el dels nens petits que juguen a pilota; el capteniment que s’ha de censurar és el del brètol que, amb patinet o amb bicicleta, necessita conjugar, per sentir-se realitzat (perquè ell ho val i en té tot el dret del món) l’exhibicionisme narcisista, la conducta antisocial, el vandalisme i l’imprudència temerària amb les ganes de tocar els pebrots. Doncs no senyor. No tens tot el dret del món. I tot això ben amanit amb demagògia de la barata, indigna d’una oposició que confon la gimnàstica amb la magnèsia quan critica el que és simplement un recordatori suavitzat del que expressa l’Ordenança de Civisme que ells mateixos varen crear. Perquè es tracta, al final, de no haver de fer estranys equilibris d’hipocresia per justificar l’amnèsia col·lectiva que ara mostra l’oposició respecte dels seus propis actes; perquè es tracta que existeix, de ja fa uns anys, una Ordenança de Civisme que ordena i regula l’ús de les àrees de vianants, de la que varen ser impulsors; perquè es tracta que hi ha una immensa majoria de persones als qui molesta, i molt, que uns quants, els imposin la seva més que pervertida versió de la tolerància; una tolerància en la que el brètol i l’incívic gaudeix d’una patent de cors per fer allò que bonament li surti d’allà on ja saben, i on els demés aguantem i callem. No fos cas que passéssim per fatxes. Un progressista com cal sabria entendre que és precisament l’espai públic el que gaudim les persones que, per les circumstàncies que siguin, no disposem d’altre pel nostre lleure, o el dels nostres fills. Els rics ja s’ho fan venir bé per no haver de compartir, si escau, les servituds inherents a la vida en societat. La finalitat de garantir l’ús de l’espai públic no pot descansar sempre i únicament sobre els que no formen part del problema, però el pateixen. I molt bon estiu a tots.
Posted on: Fri, 26 Jul 2013 13:00:01 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015