Aquesta és la setmana del canvi en que abandonarà la meva dèria per a escriure per aquí xorrades diverses i passar a dedicar-me a treballar en daltres jaciments ocupacionals. Aprofito, doncs, per posar aquí un article que vaig escriure fa temps. El meu estil literari era diferent (una mica massa carregat), pèro pel que fa al contingut, continuo pensant el mateix.... BORN IN 1969 Hi ha qui diu que l’any i el lloc a on neixen els individus humans marquen de per vida la seva condició existencial. Astrologies i ciències de l’exègesi tel•lúrica a part, resulta evident que tothom està condicionat, d’una manera o altra, pel fet de tenir la sort o la desgràcia de nèixer en un espai-temps donat. Això, no ens enganyem, configura la base primigènia, el quadre de partida, la matriu nutricional dels elements que desemboquen en el caràcter d’un individu. I quan parlo de ‘caràcter’ ho faig en el sentit literal de la paraula: el mot grec kharàkter vol dir ‘petjada gravada’, ‘signe distintiu’ ‘marca’. D’aquí el paral•lelisme que he fet entre la marca deixada pel naixement i el caràcter. Les persones que hem nascut pels volts de l’any 1969 (un estètic i suggerent número, tot sigui dit), compartim el tret comú d’haver nascut en mal moment i, evidentment, en mal lloc. Les circumstàncies han fet que la majoria d’aquesta generació perduda (i no ho dic pas en broma) es trobi fora de lloc (i de joc), desencisats, desenganyats, desubicats respecte del sistema social, clarament infravalorats i llarg temps reclosos en una mena d’habitacle estanc, a l’espera d’una oportunitat (constantment ajornada) d’esdevenir persones plenes, i no pas eterns adolescents. No pensin que és una opinió personal, tot el contrari: es tracta d’un sentiment profundament arrelat en les consciències d’aquest grup d’edat que veié la llum en les rodalies cronològiques de l’eròtica data suara esmentada. Abans de continuar, haig de dir que no em refereixo a l’any 1969 per casualitat, sinó por dues raons complementàries: en primer lloc, perque aquell any vaig veure la llum a Sitges i és per això que emocionalment el prioritzo com a nucli magnètic d’un camp simbòlico-històric més ampli; en segon lloc, perque potser l’any 1969 fou el de la confirmació del fracàs de les revolucions esdevingudes l’any anterior a París i a Praga i, per tant, l’any que remarcà el caràcter volàtil i làbil dels esforços esmerçats en una utopia. Les estructures col•lectives han de saber integrar en el seu sí tots els grups socials en presència. En cas contrari, les vàlvules d’escapament no reeixen a vehicular els descontentaments, el que dóna lloc a profundes i sovint violentes convulsions. Els casos històrics són nombrosos (i exemplars), i representen un toc d’atenció que no caldria esbiaixar. La Revolució Cultural xinesa implicà una notable maniobra d’un mestre de l’estratègia política, Mao Tse-Tung, qui va canalitzar les ànsies d’una nova generació que veia el seu futur obstaculitzat per funcionaris apoltronats i que va solucionar el problema de manera ràpida, violenta i taxant. Molt taxant. Un altre exemple paradigmàtic va esdevenir-se durant el segle XVII entre els Bàmbara, una ètnia de l’Àfrica Occidental. La Fla’n Ton (espècie de grup de joves) encapçalada per Biton Kulibaly va veure obstaculitzada pels caps de llinatge la seva trajectòria en el sí de la societat. El rebuig de la generació-tap a proporcionar una sortida a les energies excedents del grup de joves va acabar propiciant que aquests duguéssin a terme una vertadera massacre dels caps clànics i dels dirigents que els barraven el pas. Una solució dràstica comprensible en una societat terriblement sacsejada pel comerç negrer. Els dos exemples citats van tenir lloc en societats desestructurades, i no vull pas trasladar-los uniliteralement a casa nostra i vaticinar, en conseqüència, potencials actes violents. Tampoc no cerco parlar com a una espècie de representant carismàtic (i caricaturesc) d’aquesta generació humiliada, sinó que transcribeixo en paraules una situació que considero insostenible. Una societat que no atorgui oportunitats a tots els seus integrants genera odi i tivantors de difícil solució, tant per activa (comportaments i accions asocials) com per passiva (desencantament generalitzat i ‘tantsemenfotisme’). Es tracta d’una qüestió de justícia social i de coherència ètica. Queda dit. Joan Manuel Cabezas, article publicat a LEco de Sitges lany 2004.
Posted on: Thu, 14 Nov 2013 10:51:51 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015