CRÒNICA CONCERT: THE WINERY DOGS + THE SIXXIS (grup convidat) Sala Apolo C/ Nou de la Rambla, 113. Barcelona Dia: dissabte 21-9-2013, 21’15h Organitzador: MADNESS LIVE! PRODS. madnesslive.es THE WINERY DOGS, supergrup format pels següents músics: - Billy Sheehan, baixista (Talas, UFO, Mr. Big,…). - Mike Portnoy, bateria (Dream Theater, Transatlantic,…). - Richie Kotzen, veu i guitarra (Poison, Mr. Big,…). Setlist del concert: 1. Elevate 2. Criminal 3. We are One 4. One More Time 5. Time Machine 6. Damaged 7. Six Feet Deeper 8. Solo de batería 9. The Other Side 10. Solo de bajo 11. You Saved Me 12. Not Hopeless 13. Stand (cançó de Poison) 14. You Cant Save Me (cançó de Richie Kotzen) 15. Shine (cançó de Mr. Big) 16. Im No Angel 17. The Dying 18. Regret Bisos: 19. Fooled Around and Fell in Love (cançó d’Elvin Bishop) 20. Desire En un Apolo abarrotat, vam tenir el plaure de contemplar dos magnífics concerts. Crónica de THE SIXXIS: Anem a pams, a les 20 h van aparèixer sobre les taules THE SIXXIS, grup americà dAtlanta que té autèntics virtuosos entre tots els seus components. Bàsicament, el seu estil és una mescla entre progressiu i hard rock. En certs moments i salvant les distàncies, em recordaven als meus estimats RUSH. La banda va començar originalment com a trio (Vladdy Iakhavok- vocalista i guitarra ocasional, Josh Baker-bateria i Mark Golden-baixista) per passar a quintet amb una extraordinària parella de guitarristes, Paul Sorah i Cameron Allen. Van començar la seva actuació amb “Coke Can Steve”, un tema progressiu amb una magnífica intro atmosfèrica, seguit dun poderós “Long Ago” en el qual ja es va poder veure el potencial del vocalista i membre fundador del grup, Vladdy Iakhavok. A continuació van interpretar “Nowhere Close”, un tema a lo funky en el qual Golden i Allen es van lluir. Mentre Baker, magnífic percussionista (que fins i tot tocava dempeus) donava empaquetatge i ritme a la música interpretada pel grup. Van seguir amb “Believe” un poderós tema a lo Metallica. El grup va mostrar habilitat tocant temes melòdics com “She Only”, on Sorah va executar un gran solo de slide, o en “I Wanted More on el vocalista va brillar amb llum pròpia. Opportune Time, una peça daires progressius va ser la següent, amb un gran treball a càrrec de Baker. Pel final van deixar les potents “Out Alive” i “Snake in the Grass”, on la parella de guitarres van entaular diversos duels amb solos dalta qualitat. La veritat és que van sorprendre gratament per la seva gran qualitat, tant interpretativa com de temes, i que segur els ofereix un gran futur, almenys això els desitjo. El seu directe ho testifica. Crónica de THE WINERY DOGS: Abans dentrar a la sala, en lexterior, es podia respirar un autèntic ambient rocker com feia anys no veia. Un nodrit nombre d’expectadors, amb molta saba jove per cert, esperava per entrar. Hi havia gran expectació per veure a aquest power trio format recentment i amb un disc homònim daltíssima qualitat, que el públic volia veure i escoltar en directe. La veritat és que poder contemplar per separat a tres músics de la qualitat de Sheehan, Portnoy i Kotzen, és un autèntic luxe, però si damunt aquests sajunten, ja és el “súmmum”. A un jove Billy Sheehan ho vaig veure com a baixista de UFO (substituint a Pete Way) en el llegendari triple cartell de DEFF LEPPARD, UFO i RAINBOW, en la Monumental de lany 1981, i llavors ja es podia apreciar que era un baixista extraordinari, convertint-se a posteriori en un dels millors del món, tocant per a artistes consagrats com DAVID LEE ROTH y STEVE VAI. Del hiperactiu Mike Portnoy no es pot dir menys, sens dubte està entre els millors bateries del planeta, sent capaç dabordar diferents estils perfectament. És un animal escènic, ple denergia, que el pobre kit de bateria sofreix. Finalment, Richie Kotzen és un músic talentós com a pocs, amb una gran carrera en solitari. A la seva habilitat per tocar la guitarra, safegeix una prodigiosa veu, en certs aspectes em recorda al to del gran Glenn Hughes, però la de Kotzen és també personal i distintiva. Puntualment, a lhora acordada, es fa la foscor en tota la sala, de sobte les llums de lescenari rellueixen en tota la seva esplendor amb uns encegadors tons groc i blanc, i Elevate ja està sonant a tota pastilla. Primera cançó del seu Lp (està també en videoclip) i primer trallazo del concert. Laudiència es torna boja davant semblant inici i fins i tot coreja les tornades com si la conegués de tota la vida. Podem veure el sobri i senzill escenari, amb un teló de fons que representa el logo del grup, a lesquerra Sheehan, Portnoy en el centre i Kotzen a la dreta. Un senzill alhora que espectacular joc de llums ressaltava la imatge dels músics. Connecten amb Criminal, el clàssic tema hard-rocker on Kotzen realitza un gran treball amb la seva fender telecaster que no abandonaria durant gairebé tot el concert. Li va seguir We Are One, cançó rítmica i trepidant, ideal perquè es lluís el tandem Sheehan-Portnoy, igual que en One More Time amb clares reminiscències setenteras. La densa i monolítica Time Machine va tronar al Apolo, dun estil similar als Alice in Chains, on destacaven tots els instruments, especialment el baix. Per rebaixar una mica la intensitat sentida fins ara, li tocava el torn a la bonica balada Damaged amb clar protagonisme per Kotzen que va realitzar un superb treball vocal i notant-se la seva habilitat en aquesta classe de temes. Perquè no baixés el to del concert, van continuar amb Six Feet Deeper on van tornar a donar regna solta a canvis de ritme constants i amb un gran solo de guitarra. No podia faltar el sol de bateria, on Portnoy ens va sorprendre per la seva brevetat, encara que “lo bueno si breve dos veces bueno”, empalmant directament amb The Other Side, una de les peces més trepidants del disc, la bateria inicia el tema amb ritme aclaparador per seguir-li un baix planador duna altra galàxia, enfervorint als existents. Ja estàvem en lequador del concert i si abans sentim el solo de bateria, ara li tocava el torn al mestre Sheehan, que va donar una classe magistral del que ha de ser un sol de baix elèctric, entretingut, variat i espectacular, que es va allargar més que el de bateria i començant el ritme de la preciosa You Saved Me, una peça plena de preciosisme, amb constants pujades i baixades musicals, en les quals Kotzen es va lluir de nou a la veu i amb una part final a la guitarra plena de sentiment. És clar que el Sr. Portnoy és el portaveu de la banda, parlant i gesticulant amb el públic constantment, a més daixecar-se de tant en tant sense parar de tocar la seva preciosa bateria (més petita que la que ens tenia acostumats a veure amb Dream Theater). Tenia un curiós arc giratori portador de micro que el col·locava automàticament quan el tema precisava de cors, abundants i ben compenetrats en molts temes amb la resta dels seus companys. Si Richie Kotzen tingués una mica més de comunicació amb el públic, seria el “frontman definitivo”, encara que no se li pot criticar doncs atresora tal qualitat, tant vocal com a instrumental, que se li pot passar per alt aquesta manca. Quant a Billy Sheehan, que es pot dir, té moltes taules, presència i un bon fer que pocs baixistes posseeixen. Not Hopeless, ens recorda que estem en un concert de hard-rock dels 70’, en la seva part central cohabita un duel bateria-baix a la qual se li suma la guitarra, que és sublim. Baixista i bateria abandonen lescenari per deixar solament a Richie Kotzen, que acompanyat de guitarra acústica, va interpretar el tema Stand de Poison, grup de glam-rock nord-americà que va gaudir de fama a mitjan 80’ fins a principis dels 90’, i al que Kotzen va pertànyer entre 1991- 93. Laudiència va corejar el tema com si dun clàssic es tractés, i en certa manera ho és. Li va seguir You Can´t Save Me tema de la carrera en solitari de Kotzen (recomano el visionat del videoclip amb presència abundant de models lleugeretes de roba) i unida al tema Shine de quan Sheehan y Kotzen van coincidir en Mr. Big. El concert està en una etapa relaxada, que no vol dir falta de qualitat, doncs en aquests temes més reposats és quan millor pots observar i notar els matisos que aporta el grup. I en aquesta línia continuen els següents temes com I´m No Angel i The Dying, aquesta última és una joia absoluta, duna exquisitesa tal que aclapara sentir-la en directe, conté uns cors i un treball a la guitarra per llevar-se el barret, tema a labast de molt pocs. A aquesta joia li segueix una altra perla, la peça Regret, una bella balada en la qual Kotzen ens sorprèn al principi, tocant uns teclats. I així la formació va acabar la seva actuació abans dels consabuts “bisos”. Bisos que per descomptat van oferir, la immillorable audiència ho mereixia. Van ser dos els temes interpretats. El primer va ser Fooled Around And Fell In Love, una versió de la cançó més famosa del veterà bluesman blanc Elvin Bishop (va arribar a tocar amb els Allman Brothers i Grateful Dead, a part de col·laborar amb multitud de genis de lèpoca com Bo Diddley o John Lee Hooker) i que data de 1976. Cal dir que va sonar a glòria. El segon i tema de comiat va ser Desire, Richie Kotzen sota unes llums vermelloses va començar a esquinçar la seva telecaster combinada amb wah wah creant un ambient màgic, però quan a posteriori va iniciar el riff “zeppeliniano” que dóna entrada al tema, laudiència va embogir i va corejar fins a lextenuació la tornada de la cançó, tota una peça dautèntic “hard-rock” que va fer del final tota una celebració. Agrair al promotor del conciert, MADNESS LIVE! PRODS. (gràcies Andrea), que hagin possibilitat tal, i donar-nos loportunitat de viure-ho. Donava gust i satisfacció veure la cara dels que anavem abandonant a poc a poc la sala. Lactuació de THE WINERY DOGS va ser tota una gaudida i un privilegi en aquests temps que corren, tenen fusta de clàssics. Tant de bo que no es quedi en projecte i ens repeteixin amb un altre excel·lent disc i gira. ARE YOU READY??? Andrés Izquierdo
Posted on: Tue, 15 Oct 2013 20:11:34 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015