Cal ser-hi, fa escales però pugen i baixen i hi tornen. Repiquen les mandíbules si baixes molt de pressa. La vida t’ espia, i la mort al darrera, cansada, avorrint-se treballa pel Bergman. Li agraden les juguesques. Mous fitxa, que és graó que, pugis o baixis, abandones. Et mires els peus i no entens perquè hi portes ulleres de sol. Artísticament et toques el nas i la llum que et crema se t’ endu no saps pas on, dius “ai”, agafes aire, mires, remires i no et sona. Ets a la selva, els arbres et tapen el cel i la vista fa mandres. Penses en el dibuix d’ un pot de xampú, s’ hi assembla, no en recordes la marca, potser seria el nom de la selva. No tens més pistes, ja saps que passa sovint, cada instant de fet, mai saps res, somrius. I continues.
Posted on: Sun, 29 Sep 2013 00:00:08 +0000