EDITORIAL: Diguem-ne pel seu nom: democràcia | Diari ARA Actualitzada el 02/11/2013 21:55 ara.cat/opinio/EDITORIAL-Diguem-ne-pel-nom-democracia_0_1022298001.html Una urna electoral Catalunya afronta una cruïlla decisiva. Després de més d’un segle de construcció del país des de l’ampli corrent del catalanisme polític i cultural –un moviment plural que ha deixat un pòsit de compromís i avenços enmig d’una complicada història del segle XX–, el país encara una nova etapa per superar l’endèmic desencaix dins de l’estat espanyol. Les quatre dècades de democràcia, tot i l’inici esperançador de la Transició, no han resolt el plet territorial. La relació Catalunya-Espanya està en un cul-de-sac, i el gruix de la societat catalana ha acabat assumint la desoladora constatació que no té prou forces per canviar Espanya, per adaptar-la a les seves necessitats d’autogovern, de reconeixement lingüístic i nacional, de projecte econòmic i de benestar, de convivència i cohesió social. Des del daltabaix de l’Estatut del 2006 s’ha forjat una sòlida unitat entorn del dret a decidir, una iniciativa –cal recordar-ho– nascuda de la societat civil i assumida per una gran majoria de l’arc parlamentari. No és cap decisió personal d’un líder que ara pugui baratar en uns despatxos un establishment polític o econòmic. No estem davant de cap estratègia partidista. És el canvi de mentalitat d’un país que no renuncia a ser subjecte polític de debò, a ser sobirà. Que aspira a unes estructures i una relació directa amb Europa per afrontar amb èxit el canvi de règim global que vivim i poder ser un país sostenible i pròsper que aporti solucions al món. El Govern, amb un plural suport parlamentari, i amb l’escalf d’una societat mobilitzada, ha fet seva la nova centralitat democràtica, a partir de la qual planteja a l’Estat la negociació d’un referèndum pactat. Però el sistema polític i mediàtic madrileny no sembla gens disposat a assumir-ho, cosa que dificulta la solució acordada. Si no hi ha pacte, caldrà avançar amb la serenitat i fermesa amb què fins ara s’ha conduït el procés. També es resisteix a entendre-ho part de la classe dirigent catalana, desconcertada davant el repte i amb pànic a perdre influència. Aquesta minoria haurà d’assumir que no hi ha marxa enrere, que els consensos inclouen la societat, que no s’hi val a menysprear el clam popular o a frivolitzar el moment amb jocs de paraules, repartint etiquetes tramposes. Cal rigor i responsabilitat, no subterfugis que són engany i autoengany. El problema no és semàntic, sinó polític. Ningú desactivarà una realitat tan tossuda
Posted on: Sun, 03 Nov 2013 10:10:03 +0000