En aquest món dividit entre el bàndol dels que bramen “que dimiteixi” i el dels “serà pitjor el que vindrà”, l’interregne és un territori a la intempèrie. Certament qualsevol de les dues opcions va acompanyada de derivades antipàtiques, fins al punt que és gran la temptació de quedar-se en terra de ningú. Tot i així, quan el món es parteix pel mig, els matisos esclaten, les ambigüitats desapareixen i cal prendre partit. Al cap i a la fi, després dels SMS, les presumptes amenaces i promeses del PP al seu extresorer –ara rebatejat com a delinqüent–, els sobresous explicats en seu judicial i la resta d’alegries que han sorgit de la gorja pregona del senyor Luis, tot d’una per a l’oratòria, al cap i a la fi deia, o demanem que se’n vagi perquè la fetor arriba fins al cel, o que es quedi perquè hem decidit posar-nos la pinça al nas i esperar que el procés esclati pel seu compte. Personalment, entenc la segona opció, per diversos motius. Primer perquè no està gens clar a quins interessos serveixen els qui han disparat el míssil a la cara de Rajoy, però és un grup que més aviat fa una mica de pànic: un paio amb milions a Suïssa, tripijocs amb constructores, sobresous B i nits a Soto del Real; un periodista que es vanta de treure i posar presidents, anyenc membre del sindicat del crim a les èpoques de Felipe i responsable d’un delirant assetjament contra el procés de l’11-M; una dirigent del PP que amb aguerrida còlera fa tremolar els despatxos de Génova cada vegada que es treu els talons, i per rematar-ho, la veu sinistra del capitost de les FAES, antic president i actual aspirant a salvador de pàtries. Entre bastidors, un ministre que ningú no sap a què juga, però juga a tot i aquest tot no és a favor de Rajoy. I sumats, com a cor, el cor dels micròfons més pròxims a la dreta de la dreta, farts del “maricomplejines” –Losantos dixit– que habita a la Moncloa. Davant d’aquesta colla d’amics, és natural que l’instint de supervivència s’activi i ens faci fugir com esperitats. I per si això de la penya no fos prou, també hi ha la brutal crisi econòmica, que no va precisament sobrada d’estabilitat política. Però, en tot cas, la primera opció, la de la dimissió, no només és comprensible sinó que sembla inevitable. Perquè el cert és que el president ha mentit reiteradament, ha mirat a càmera i ha dit que ni recordava quan havia parlat amb Bárcenas, ha negat sobresous i, posats a negar, fins i tot ha negat el seu tresorer. I per bé que tot aquest escàndol és dels temps d’Aznar i amics, és a Rajoy a qui li toca ballar amb la llufa. Blindar-se, negar-ho tot i escudar-se en el silenci gallec podia servir fins ara, però a partir d’ara ja no. Els ànims estan encesos, Bárcenas té més bales, el grupet està organitzat i a Rajoy l’han agafat amb el carretó dels gelats. Si no dimiteix, serà un president a la vora del precipici, i en aquesta zona no es governa, sinó que amb prou feines se sobreviu.(Pilar Rahola)
Posted on: Tue, 16 Jul 2013 16:48:08 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015