Espero que sigui lúltim article que li dediquen A CIUTADANS (Cs) li donen suport el ex Ministre del Interior del PSOE amb Felipe González, Antonio Asunción . A la seva campaña electoral personalitat com José Bono, ex ministre de defensa PSOE y ex president del Congress de Diputats també va mostrar la seva simpatía a Cs igual que hu va fer el ex president de la Comunidad de Madrid Joaquín Leguina o el famos periodista y locutor Javier Cárdenas. A la vegada, altres ex dirigents y ex miembres del PSC, PP y UPyD van anunciar el seu suport a Cs, alguns dells afiliánse. A Cs (CIUTADANS) entre en joc Alfonso Guerra. Els sectors espanyolistes del PSC, ‘Socialistes en positiu’ i ‘Àgora Socialista’ (Joan Ferran i Josep Maria Sala, respectivament), havien enviat missatges de socors a Alfonso Guerra, alarmats per la ‘deriva nacionalista’ del tripartit de Maragall. Maragall, aquell radical. Jo, era veure’l per la tele, i pànic. Guerra, suposo que a banda d’ajudar els socialistes preocupats pel destí d’Espanya, va decidir apostar per Ciutadans, no fos cas que un dia un nou partit d’esquerres espanyol fos necessari a Catalunya. Madrid sempre va un pas endavant. I va contactar amb Miguel Rodriguez Domínguez, propietari dels rellotges Festina. Rodríguez és un home fet a ell mateix, nascut a la Línea de la Concepción fa 65 anys, immigrat a Barcelona amb el seu pare, on va treballar de tot mentre es treia el títol de pèrit. Després va emigrar a Suïssa, on va militar al Partit Comunista, va participar del sindicalisme exiliat, els maoístes de bandera roja i finalment va tornar a Catalunya, on va començar a vendre uns rellotges que havia comprat a Suïssa, primer en una botiga al Xino --deixava la dona al mostrador i se n’anava a la Rambla a discutir de ‘política’.-- i després per tot Espanya. Diu que li hagués agradat ser un sindicalista de La Maquinista o la SEAT, però es va fer ric, i a principis dels 80 va comprar les marques Lotus i Festina, i fins avui, que és accionista de NH hotels i del Banc de Sabadell, si no s’ha venut les participacions. Un marginat. En una entrevista a La Vanguardia del 2003 diu: “formo parte de esos 900.000 andaluces que vivimos en Catalunya pero que sólo contamos cuando vienen las elecciones”. Aquest ex-comunista guerrista va fer la primera gran aportació a Ciutadans, i els va cedir la seu que van tenir fins fa poc, a la Plaça Urquinaona. És inevitable preguntar-se quantes ajudes ha rebut Ciutadans dels poders de la capital d’Espanya. I és impossible saber-ho del cert. Sabem que hi ha intangibles, que inclouen reunions amb Pedro J a la seu de El Mundo a Catalunya, o els propulsors mediàtics de les televisions d’allà. També sabem que hi ha una fundació de Ciutadans (BOE, 6 de Maig del 2009), de nom Tribuna Cívica, i amb seu a Madrid. Per què amb seu a Madrid? Potser és només un acte d’afirmació patriòtica, potser és més fàcil cobrar, potser no volen que la Generalitat tingui mà en el control de la fundació. Potser. Només sabem que organitza les escoles d’hivern i coses així per al partit. El cas és que la nit electoral del 2006, quan van treure per sorpresa 3 diputats i 80 mil vots, la primera trucada de felicitació que va rebre Francesc de Carreras va venir de Madrid: Alfonso Guerra. Potser és una al·lucinació dels cronistes. L’escalada d’Albert Rivera cap a la presidència del partit amb només 26 anys és un misteri, amb tres possibles explicacions. La d’Arcadi Espada: “hubo un congreso y salió elegido. Nadie lo señaló con un dedo. Fue un proceso espontáneo. Y ganó con amplia mayoría”. És possible. La d’alguns malpensats: De Carreras va conspirar per encimbellar el seu alumne. O bé una rocambolesca història sobre el primer congrés del partit, que apareix al llibre de Giménez Barbat: Rivera fa un parell de discursos, i agrada a la militància, tu diràs. Però tot és un caos, en part, ideològic: l’ala esquerra del partit, liderada per De Carreras, volia que el partit es posicionés, però el nucli de militants d’aleshores i els que després van marxar a UPyD, preferien desentendre’s de l’eix esquerra-dreta. A més, els intel·lectuals semblaven no implicar-se. Espada va arribar-hi només el segon dia, després de passar uns dies a les Balears amb Pericay: morenos, vestits de lli, ibèrics. Entremig, lluites de poder, esmenes tècniques, jocs de reglament. Al final van fer una llista de candidats de consens, per ordre alfabètic de nom, primer Albert Rivera i després Antonio Robles. Doncs president i secretari general. I això que Robles no era ni del partit, hi havia anat a cobrir l’acte en nom de Libertad Digital. ¿Te apunto, Antonio? Venga. Total, que entre una cosa i l’altra, entre els discursos buits i el caos, Rivera es va fer amb el lloc principal. 26 anys. Sigui com sigui, si algú esperava només una cara bufona i uns pectorals de waterpolo, devia quedar sorprès: l’Albert, com tots els homúnculs, va girar-se contra els creadors, i es va fer amb el control real del partit. Van anar a les eleccions, i van treure 3 diputats, ¡TV3, to-ma-3!, amb un discurs sobre la llibertat dirigit a treure partit de la ignorància aliena, i del ressentiment identitari. És la constant. L’instint polític, d’autèntic killer, va premetre-li superar cada crisi amb el poder personal reforçat, perquè no té cap altre principi que el d’aprofundir en el poder per la via d’explotar les contradiccions alienes, l’advocat Rivera. Ell era el defensor de la coalició amb l’euroescèptica i ultradretana Libertas a les eleccions europees, i ell va ser el que va quedar dempeus quan el partit va acceptar finalment l’”esmena Carreras,” que definia el partit com de ‘centre-esquerra’. Quan els altres 2 diputats del partit van deixar la militància, va resistir fent-se amb el control de l’aparell i de les llistes, cosa que va causar més disensions, que també va saber silenciar. Al 2010 va repetir resultats, bevent dels patetismes del tripartit, menjant-li vots al PSC per baix i al PP per dalt. Rivera és un polític clàssic, se sent còmode en el remolí i el desconcert. L’augment de la tensió, conseqüència del fracàs d’Espanya i el seu sistema pre-democràtic, li ha donat protagonisme, i la retòrica repentinada plena d’afirmacions que no superarien un examen mínim en un país civilitzat --en això és igual a molts d’altres polítics--, va encaixar a les tertúlies de Madrid, àvides d’escoltar algú de Catalunya donant la raó a llurs sucs gàstrics, tan àcids darrerament. És així com s’han construït la popularitat: ‘desde Madrid, emitimos hacia Catalunya’ li va dir a Jiménez Losantos un dia. La Catalunya que no llegeix diaris locals i mai no veu TV3. Bosses de memòria personal acordonades per l’oblit col·lectiu. Els eslògans i la postura formal, l’absència de contingut i l’empatia emocional l’han convertit en una estrella. Si mai plega, té carrera de tertulià assegurada. La suma de tot plegat fa 9 diputats a les passades eleccions, a les quals ell es presenta com a fre ja no de l’independentisme, sinó de tota la cultura oficial catalana, i de tot el teixit civil que ha construït la majoria social. Té raons per fer-ho; el catalanisme, com sabem tots, és ple de misèria moral, amagada sota els arguments del pacte i la pau social. És la misèria del feble que negocia per sobreviure i és dirigit pels cínics, que en treuen partit. Coneix bé la tradició, n’és fill. Però no diu, esclar, que són els seus postulats els que l’han corrompuda fins a aquest extrem. Per això la gent s’ha alçat. Per això la crisi econòmica i la institucional han coincidit: són la mateixa crisi. La millor resposta a tota la seva retòrica d’autoajuda política és ell mateix. Encara que ens vulgui fer creure que el seu jo és equivalent a la noció de ciutadà, el jo buit de Pinotxo, Espanya com a sediment irracional, la realitat és que l’existència de l’Albert Rivera només s’entén si es prescindeix del seu DNI, i de tots els papers oficials que l’avalen. Va néixer a la Barceloneta, però no sap res de la història del país i la ciutat. Li agrada la reforma urbanística que en va fer Maragall, i no en coneix la influència històrica, però després, quan Maragall desenvolupa la mateixa visió al Govern, s’adhereix als seus enemics intel·lectuals per fer carrera política. Estudià en una escola progressista i privada catalana i critica la immersió que va rebre, però parla un català lamentable, ple d’errades rídicules, òbvies, que no es permet en castellà. Parla en nom dels immigrants espanyols del franquisme, com la seva mare, i n’incendia el ressentiment, quan ell no ha compartit cap dels caciquismes que aquests immigrants van patir i pateixen de part de l’espanyolisme oficial i de l’autonomisme sector negocis. S’enfronta a la suposada obsessió identitària catalana i a tot el discurs institucional, però el seu protagonisme és rellevant perquè és diputat al Parlament de Catalunya, i és baula de la història del que s’hi ha discutit. I a Madrid només el volen per a això, perquè és una falca dels interessos de les classes dominants de la capital en nom de les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona (i dels espantats de Pedralbes i Sarrià-Sant-Gervasi). Es diu regenerador de la política, però tot l’èxit li penja de la manipulació clàssica de forces polítiques i desesperacions populars, i del manteniment de l’statu quo, del qual només en critica coses que sap que no poden canviar. Les seves contradiccions són sempre les mateixes: la idea d’Espanya i de Catalunya, els límits racionals de la llei i el poder dels raonaments sense memòria són contraris a la història, al contex, a la vida. Fins i tot a la seva. Per això ha triomfat, perquè se n’ha rentat les mans, i per això fracassarà, perquè el país existeix, encara que no hi càpiga en les estructures de la seva ment construïda. Dos exemples. Fa unes setmanes va reunir-se en un restaurant de Barcelona amb Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid del PSOE. Alguns comensals del restaurant diuen que Leguina va proposar mostrar múscul militar per espantar el sobiranisme. Rivera li va dir que era una error, i sempre segons aquestes fonts, va explicar que la solució és acabar amb Mas. Amb l’Oriol Pujol fora de circulació, argumentà, apareix la solució Duran: tornar a la constitució. I aleshores se’ls podrà collar: ni finançament a la basca ni res. Si és cert, demostra de nou la confusió constructivista: la seva experiència en la política catalana li ha fet creure que havia entès el país, igual que es pensa que la Constitució és un diccionari que explica el món. La realitat és sempre al revés: el món se t’imposa i el polític, a diferència de l’advocat, és una força per al bé si és capaç d’acceptar amb humilitat el debat del poble, costi els trencaments mentals que li costi. L’altre: quan es va aprovar la declaració de sobirania del Parlament, Losantos el va convidar al programa. Allí va dir una frase amb la que estic 100% d’acord. Però ell la veu des d’un costat del mirall, i jo la veig des de l’altre. “La declaración de soberanía tiene efectos internacionales. En derecho, el derecho internacional es ordenamiento jurídico. Y me parece peligroso. Ahora un presidente autonómico puede ir por ahí con una declaración de soberanía, que es lo que necesitan.” L’Albert Rivera pensa que la declaració és perillosa perquè topa amb la llei per dalt, i trenca tota l’estructura mental que promou la constitució. No entén que els actes d’autodeterminació no depenen mai d’un límit anterior. Depenen de la força que té la vida de donar-se normes, límits, veritats provisionals a ella mateixa. Civilitzar-se, alliberar-se. Té efectes internacionals no perquè tingui una relació equivocada amb les lleis espanyoles, sinó perquè té una relació profunda amb les relacions entre la gent i les seves ànsies de llibertat. Per això és perillosa. Pinotxo es va tornar humà quan va reconèixer que la vida del seu pare era tan valuosa com la d’ell mateix. Quan va saber distingir la vida de la idea de la vida. Una joguina, un homúncul, és una idea de la vida, una ficció, com un perfil de Twitter. Que a Catalunya pugui néixer un home intel·ligent que confongui la llei amb la història, la persona jurídica amb la persona humana, l’oblit amb la memòria, els sentiments familiars amb les raons de la justícia, Espanya amb un entramat racional de drets, i que pugui arribar a respresentar 250 mil persones no ens hauria d’estranyar, és només culpa nostra: el buit del jo, el silenci de Geppetto, el país que no sap ser lliure. L’Albert Rivera és la suma dels nostres fracassos.
Posted on: Mon, 21 Oct 2013 00:06:40 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015