Evocació del V Centenario FERRAN SÁEZ MATEU | Actualitzada el 16/10/2013 Per raons dordre acadèmic, vaig viure la preparació del V Centenario del descobriment dAmè- rica, lany 1992, duna manera força intensa. La meva tesi doctoral investigava la influència dels cronistes dÍndies en la filosofia de Montaigne, i limpacte que va tenir en el pensament de Rousseau i altres autors europeus. Entre el 1989 i el 1992 es van publicar milers de títols relacionats -ni que fos indirectament- amb el tema que jo tractava. Vaig defensar la tesi el novembre del 92 i, en conseqüència, vaig llegir molts quilos dels papers que es publicaven en aquella època. Alguns eren de naturalesa estrictament acadèmica i daltres no. Dissabte passat es va commemorar el 12 doctubre, antic Día de la Raza i avui festa nacional dEspanya. No em vaig poder estar devocar què va ser -i, sobretot, què no va ser- aquell Cinquè Centenari celebrat fa 21 anys. Dalguna manera, la falsa indiferència de lexecutiu espanyol cap al procés polític que es viu a Catalunya deriva de lobstinada repetició duna actitud que es va produir lany 1992 a Espanya, sota la presidència del PSOE. Consistia, simplement, a no voler-se posar davant del mirall. Al llarg dels mesos immediatament anteriors al 12 doctubre del 1992, i també durant tot el 1991, es van realitzar milers i milers dactes tant a Espanya com a lAmèrica Llatina que pretenien revisitar un fet històric que va canviar el món. En un cas així, un cert cofoisme -vingui dels espanyols, dels catalans o dels australians- resulta estructuralment inevitable, en la mesura que aquestes commemoracions són poca cosa més que això. El fet és anecdòtic i insignificant; la part substancial de la cosa és que es va perdre loportunitat de fer una anàlisi honesta de les circumstàncies que van envoltar la gestació daquell gran imperi. Hi havia un tema tabú que es va defugir oficialment de manera sistemàtica: lEspanya incipient que comença a aflorar a finals del segle XV i es consolida com a imperi al llarg del segle XVI és el resultat dun conjunt molt extens dexclusions, no pas dunions ni dencuentros , com el que es provava de magnificar fa dues dècades. Convé recordar que aquest suposat encuentro és imaginari: el projecte comença al segle XV amb lextermini i lesclavització residual dels guanxes canaris; segueix amb lexpulsió dels jueus de la Península; continua amb el sotmetiment de tot un continent, que ocasionarà milions i milions de morts; segueix amb la definitiva expulsió dels moriscos el 1609; continua amb lobsessió preracista per la puresa de sang; arriba a començaments del XVIII amb la Nova Planta, etc. Lany 1992 semblava un bon moment per encarar-se honestament amb aquesta història dexclusions; i no per masoquisme, sinó perquè en cas contrari lomissió postergada sine die acaba fent metàstasi. A data doctubre del 2013, la patologia sha fet més que evident. El que està passant a Catalunya -i, molt més tímidament, també a les Balears- té molt a veure amb el fet dhaver idealitzat la història dEspanya tot ocultant el seu origen excloent. Primer no hi cabien els qui no eren catòlics; després hi sobraven els indis pagans; més endavant, els qui tenien cognoms sospitosos de conversos; posteriorment, els qui parlaven qualsevol cosa que no fos el castellà... Doncs bé: tot això porta de patac al lloc on som ara. És una inèrcia, però també la conseqüència inevitable duna molt determinada mentalitat. Això no fa Espanya diferent daltres països amb vocació expansiva i colonial, com França o Anglaterra, ni implica cap especificitat especialment perversa. El problema és ben bé un altre: haver-se negat a mirar de cara aquest llegat quan tocava. Això tampoc no és cap novetat, de ben segur. França es repensà seriosament -i també dramàticament- molt tard, després de la descolonització dAlgèria; i al Regne Unit hi han hagut debats del mateix tipus en moments molt significatius, com ara latemptat de lIRA contra lexvirrei de lÍndia Lord Mountbatten lany 1979. A Espanya aquestes catarsis col·lectives shan produït molt rarament, i sempre enmig dun clima enrarit, poruc i sense gruix intel·lectual. Però si encara es parla del 23-F amb una prudentíssima sordina! Si en una data tan oportuna i significativa com el 1992 no es va gosar destapar la caixa de la Llegenda Negra duna manera crítica i valenta, ¿què es pot esperar que es digui el 2013? Tot el que no interessa són mites de la historiografia nacionalista, potser perquè lúnic objectiu encara és esquivar el mateix mirall comprometedor de fa dues dècades.
Posted on: Wed, 16 Oct 2013 07:41:57 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015