Genial! Diu lAlbert Castellanos: En aquest sentit, el procés delaboració de lEstatut dAutonomia de Catalunya és tan recent que crec ens ofereix un magnífic banc dexperiències del qual en podem extreure tres lliçons principals. 1. Catalunya no pot reformar Espanya o Espanya no es vol deixar reformar des de Catalunya. LEstatut dAutonomia fou potser lúltim intent en el qual Catalunya intentà provocar un canvi en el model dEstat per tal dencaixar el que llavors eren les aspiracions i necessitats expressades per part duna àmplia majoria dels catalans en aquell Estatut dAutonomia aprovat a finals de setembre del 2005. La reforma del model de finançament o la descentralització competencial era una proposta unilateral de Catalunya per sortir duna incomoditat que no era percebuda com a pròpia per part de lEstat Espanyol. La reforma de lEstatut fou percebuda com un intent de modificar el model polític de lEstat per la porta de servei, des duna de les seves cantonades. Cal que no oblidem que fou així durant un govern socialista, els mateixos que ara diuen que volen federalitzar Espanya. Quina és la raó per la qual hauria de funcionar uns anys després? El problema bàsic és polític i no només persisteix sinó que fins i tot sha aguditzat: ni es perceben les mateixes realitats polítiques (veure el tweet de Lluís Orriols: El grado de descentralización ideal de los catalanes es casi el status quo percibido en Madrid) ni és possible trobar un mínim comú denominador dobjectius polítics (veure el tweet on mostro el mapa del suport a la involució autonòmica per CCAA a partir dels resultats de lenquesta del CIS). En resum, quin sentit té voler federar-nos amb un Estat que no ho vol? 2. La unanimitat i lampli consens té un valor relatiu, mai absolut. Ampliar els consensos et garanteix majories més àmplies però 1) no et garanteix que aquestes siguin perdurables ni sostenibles i, per altra banda 2) el camí per assolir amplis consensos ens pot portar a una dilació inútil i possible paràlisi. A la nit del 30 de setembre del 2005 es desfermà una gran eufòria al Parlament de Catalunya. Shavia aconseguit el que feia pocs mesos semblava impossible: tots els grups parlamentaris, a excepció del Partit Popular de Catalunya, donaren suport al mateix text de reforma de lEstat dAutonomia de Catalunya. Molts catalans interpretàrem aquest acord com a símbol duna unitat infranquejable, que donava la màxima força i sentit a les nostre reivindicacions. Mesos més tard foren els dos principals partits del Parlament de Catalunya que trencaren aquest consens: uns autoesmenant-se a través del PSOE i els altres arribant a un pacte que acabava de dinamitar la unitat assolida lany anterior. Vol dir això que els consensos no tenen cap valor? Tampoc crec que sigui aquesta la lliçó que nhem dextreure. El que potser nhauríem daprendre és que no tots els consensos són iguals: nhi ha de més sòlids i daltres més fràgils, poc sostenibles. En la mesura que les nostres forces - com les de tothom - són finites, potser valdria la pena que no en gastéssim gaires bastint consensos que llueixen a curt termini però que es desfan en qüestió de setmanes o mesos. 3. Els catalans - com tothom - volem decidir de veritat! No hi ha res que incentivi més la participació a un referèndum/consulta que aquesta compleixi dos requisits: 1) que sigui clara en la seva formulació, i 2) que sigui transcendent i que afecti a la vida futura dels potencials votants. En aquest setntit, el referèndum que se celebrà el 18 de juny del 2006 no complia cap daquests dos requisits. Molts catalans no sabien exactament què estaven votant: lEstatut que havia aprovat el Parlament feia un any? Lacord del President Mas amb Zapatero? un lleu guany competencial? Per altra banda, tothom tenia la impressió que era un canvi prou lleu per a que fos molt poc perceptible a la nostra vida quotidiana. I aquest fet si que generà frustració: per aquest canvi els nostres representants polítics havien estat dedicant bona part de la seva energia en els últims dos anys? El resultat fou un referèndum en el que participaren menys de 26 milions de catalans: el que equival a menys de la meitat del cos electoral. Si el que volem és evitar que això és repeteixi, potser millor que siguem clars i que tinguem la certesa que efectivament estem decidint un aspecte rellevant del nostre futur com a ciutadans.
Posted on: Sun, 03 Nov 2013 19:01:31 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015