HISTÒRIES D’HOSPITAL Passar 6 mesos visitant quasi a diari un hospital geriàtric dóna per viure moltes històries vitals que normalment em passarien ignorades. Algunes quasi còmiques. Com l’Enrique, amb el cap força perdut i que la major part del temps la dedica, des de la seva cadira, a tractar de pessigar el cul de les infermeres. O la Conchita, vídua d’un militar d’alt rang, que amb el seu fil de veu dóna ordres i controla el que mengen els seus companys d’estada. La Cipri, capaç d’explicar-te la seva infància a Granada, incapaç de recordar que ha menjat un minut després d’un àpat. Ahir es va enfonsar quan de cop va recordar que el 2 de maig va morir el seu marit i ni tan sols va poder anar al enterrament. El Josep, amb un ictus al hemisferi esquerra, ha perdut la parla, la mobilitat de la ma dreta i està aprenent a menjar amb la ma esquerra. Però té uns ulls vius i un somriure contagiós. També fa poques setmanes va morir la Candi. Del llit a una cadira especial, com una nina d’un pes que ni arribava al 40 kg, mai li vaig veure els ulls, sempre tancats, però tenia un somriure que transmetia pau. Perquè pogués menjar les farinetes, les havien de barrejar amb iogurt perquè només volia coses dolces. No sé d’on treia les forces per a tenir la boca tancada. Simplement es va apagar a poc a poc, i un dia... ja no hi era. A diari rebia la visita del seu marit de 90 anys, tot un home amb boina com les d’abans i que tampoc perdia mai el somriure. Però ahir va ser especialment intensa la història del Jesus, antic pagès provinent d’un petit poble de Terol. Setmanalment rebia la visita de la seva dona, que vivia en una residència geriàtrica. Sense fills ni família propera, un matrimoni amic s’encarregava d’ells. La setmana passada la seva dona va patir un ictus, curiosa malaltia amb nom de peix abissal. Va morir fa dos dies. Ahir van portar al Jesus al tanatori i al enterrament. Quan va tornar al migdia, la barreja d’ulls plorosos i un somriure que mai abandona mostrava aquella barreja de feblesa i fortalesa que som els humans. En acabar de dinar li vaig felicitar perquè, tot i les circumstàncies, s’ho havia menjat tot. Amb aquells ulls humits i un somriure que enamora, va venir a dir-me que perquè es quedés al plat... doncs millor a la panxa.
Posted on: Thu, 12 Sep 2013 06:59:47 +0000