Hi ha moltes poetesses al nostre país que no han guanyat cap premi (perquè no shi han presentat), que no tenen cap Llicenciatura (perquè no han tingut oportunitats per estudiar), però, com deia Miguel Hernández, que era pastor de cabres, són i seran vent del poble. Entre elles, la meua dona. Testime, Helena!!! Converteixes en prohibit allò que toques. Amb ferro calent marques el cuir de la bèstia salvatge. El teu nom gravat a foc en les curves il.líaques. Columnes escolpides guarden un port, s’obrin i et reben, t’ofereixen una mar de sostre cavernós i humitat ilimitada. El contacte primitiu amb la copa d’Afrodita transforma la pell en descendent trajecte cap al cim. L’engranatge perfecte ompli la matriu d’ambrosia creadora. Tot comença amb un arc. Em llances fletexes missatgeres com pluja d’agulles de pi. No tens voluntat pecaminosa d’embrutar el tebi jaç. respectes el meu temple amb l’ànim d’estimar-lo. L’admires i el conquereixes avançant sota la cúpula venusiana. A cada pas, més perdut. La deesa espera, entre brases, el sacrifici a oferir: Una sort d’aigua beneïda, una essència microcòsmica de llavors dipositades amb ferotge delicadesa. HELENA CARAVACA (La Copa dAfrodita)
Posted on: Fri, 22 Nov 2013 06:31:04 +0000
Recently Viewed Topics
© 2015