L’ARTICLE DELS DILLUNS: “ENTENDRE LA INCOMODITAT DE QUI VIU A CATALUNYA I NO DESITJA LA INDEPENDÈNCIA” És un fet objectiu i innegable que des de fa pocs anys la crescuda i l’explosivitat del corrent independentista està constantment present a l’agenda política i també impregna el nostre dia a dia amb molta força. Pel que sembla ser, a falta que es pugui votar, una no excessiva majoria gaudeix d’una alegria manifesta de viure en aquest estat, està gaudint d’una alliberació molt desitjada, que en molts casos fins i tot representa una sortida de l’armari, ja sigui al cap de molts anys d’estar dins o perquè s’han convertit degut a la conjuntura socio-econòmica i política del país. Ara bé, què passa amb tota la gent que, en poc temps, s’ha trobat vivint una realitat que li és altament incòmode? Les mostres d’independentisme són contínues i transversals, les podem trobar en qualsevol àmbit. Des dels crits reivindicatius quan s’ajunten moltes persones, ja sigui en vagues, manifestacions diverses o al Camp Nou al minut 17:14 de cada partit, fins a banderes estelades penjades als balcons, rotondes, carreteres o ajuntaments, passant per converses als sopars, continguts a la televisió, activitats lúdiques o esportives, o preguntes a les entrevistes de persones conegudes, entre moltes d’altres situacions. De manera imparable, aquest canvi en la quotidianitat està afectant un grup de persones molt important que fins ara convivia amb total normalitat entre els partidaris de la separació i que ara veu com en algun moment o altre s’haurà de posicionar i això, en general, els incomoda. A més, estaven habituats des de feia molts anys a una posició de privilegi, no els calia defensar la seva opció perquè era la imperant i simplement no es qüestionava, més enllà d’uns caps escalfats independentistes. Però això ja no és així, i quan s’està tan ben acostumat és difícil, tot de cop, haver d’activar-se i buscar arguments sobre quelcom que representava ser intocable. en aquest sentit, penso que és cabdal no caure en una cacera de bruixes. En l’actualitat, entenem per caça de bruixes la persecució d’un enemic percebut (habitualment un grup social no conformista) de manera extremadament esbiaixada i independent de la innocència o culpabilitat real. Si, fins fa poc, era el sector independentista aquest grup no conformista l’assenyalat (i a vegades perseguit, en menor o major grau), ara les tornes han canviat i estem a l’altre extrem: són els partidaris de no tocar res els que sembla que conformen el conjunt social que ara ha de nedar a contracorrent. És rellevant tenir-ho clar perquè la societat es mou per estat d’ànims, i aquests estats d’ànims se’ns contagien entre la gent que tenim més a prop, i de vegades això fa que creiem que tothom fa un clam unànime en una direcció però la realitat sempre és molt més diversa i complexa. D’aquí al fet que diu el Partit Popular que una majoria silenciosa és la que es queda a casa, però, n’hi ha un tros, i gros. Per tant, al meu entendre ara és el moment perquè tothom pugui dir-hi la seva sense cap mena de por i sense ser discriminat, pertanyi a l’opció que pertanyi, i l’independentisme ha de tenir un grandíssim respecte per la tria de la gent, fins ara, silenciosa. Respecte vol dir explicar-los molt bé què es vol fer i com es vol fer i incloure’ls en tot moment. Quan les opcions són tan diametralment oposades es genera un conflicte escabrós perquè es tendeix a encasellar i a etiquetar. Parafrasejant cert sentir actual, qui posa l’estelada al balcó és independentista radical i és dels “guanyadors” (perquè ara és aquest el grup majoritari i “de moda”) i qui no la posa és menys ben parit. Aquesta polarització és dolenta i d’aquí un temps pot arribar a ser perillosa, sobretot a nivells més locals que a les ciutats, perquè als pobles tothom es coneix més i és més fàcil encasellar la gent. Per evitar que passi això, doncs, és el moment de fer molta pedagogia i d’escoltar, escoltar molt. Entenc que qui té gran part de la família a Andalusia, per exemple, i sempre s’hagi sentit molt identificat amb la manera de fer i de ser espanyola ara estigui passant un mal tràngol pensant que se l’obvia, que no se’l té en compte, que se li vol trencar alguna cosa, que se’l vol fer passar per un embut que implicaria partir el seu país. Ha de ser incòmode anar pel teu carrer, pel teu barri, i veure que l’opció general ha canviat de manera tan forta i sobtada i trobar-te envoltat de banderes estelades quan a tu no t’agraden gens. Si em veiés encerclat als balcons del meu barri de banderes espanyoles, possiblement també em sentiria desplaçat i fins i tot detectaria un punt d’hostilitat. Hom ha de tenir clar que amb la independència de Catalunya podria viure exactament igual com ho ha fet sempre, sense cap rebuig, ni cap obligació ni cap trasbals amb el seu sentiment espanyol, i en això el país té una enorme i preciosa tasca a fer, sobretot a nivell d’empatia. Aquest procés no ha de ser de cap de les maneres traumàtic a nivell personal i humà. No hi ha d’haver drama, simplement l’acceptació i comprensió que el paradigma ha canviat i està canviant a grandíssima velocitat i la democràcia consisteix en guanyar o perdre però en participar pacíficament d’aquestes victòries o derrotes. Potser canviarem d’avió però els companys de viatge serem els mateixos. Salut, pau i quotidianitat per a tothom.
Posted on: Mon, 23 Sep 2013 17:02:19 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015