PARLAR BÉ VAL UN MÓN El joc de la sobirania nacional Ai!, oi!, ei!, ui!, don Rakhote de la Mancha en Hilillos! Ni que beato fosc, el president d’una porció d’Hispania va dir als aprenents de beates i beatos fora sagristia (“sacristía” a ca elles, si persones): “Yo no voy a aceptar que nadie juegue con la soberanía nacional”. El dòmine Mariano és qui maneja la força impressiva de les consonants. Ha elegit tres vocables per la senzilla i antonomàstica raó que sumen quatre enes: Nadie, soberaNía i NacioNal, com per a fer sentir “nànnara nànnal”. La Generalitat de Catalunya arreplega la tàcita al•lusió del gallec i li intima com pinyol de cirera: “Fes-t’ho mirar, que tu sí, jugues, el primer, a sobirania nacional”. Recordem que Tirèsias intimava una cosa així al sobirà Èdip que l’incriminava de mentir per culpa de Creont. Respon Tirèsias: “Creont no és la teva desventura: ets tu”. El nét de Làbdac, caigut en maledicció, desatingué la profecia: li pertocava desventura, igual que, tard o d’hora, al president exigu. No vull que m’escolti: s’hi podria salvar. M’interessa l’atenció de les víctimes, justifet, exacte. Examín el lèxic del mandatari espanyol. Primer diu “nadie”. L’origen d’aquest ‘nadie’, estrambòtic al súmmum. Prové de NATI, participi de nascor, nominatiu plural. La –e afegida es deu a fenòmens sintàctics; de l’expressió, per exemple, nati habent, resulta per evolució nati haen, nati hen, nadien, nadie. Nati vol dir ‘els nascuts’, ‘els nats’. Resulta increïble, si bé real en espanyol de per riure, que ’ser nascuts’ vol dir ‘esborrats d’existir’; que nati a través de nadie és igual que ningú, NEC UNUS. Què són, la gent nascuda, per l’ínclit Rajoy? “Vamos a decidir-lo todos”. Aquest ‘lo’ toca expressar la persistència d’una Catalunya sotmesa, i cada u dels ‘todos’ equival a ‘nadie, a ningú nat: “Somos, en definitiva, yo y, conmigo, nadie”. La segona paraula és sobirania, nom abstracte provinent de l’adjectiu sobirà. L’arrel més fonda és SUPER, i superus el primer derivat. El comparatiu és superior, ‘que està més amunt’, i l’acusatiu superiorem es dissimilà en *superionem, del qual degué venir *superionum. Per la inflexió -on>-an va sorgir *superianum, *supeiranum i, amb els segles, sobirà. Les formes comparatives de l’idioma llatí absorbeixen les funcions del superlatiu. Així, doncs, el superianus, el sobirà, se situa al cap damunt de tot. Té a son domini solades immenses de personal ínfim, amb contingut de nadie, noninguns fet i fet. Per “Su Señoría” Rajoy, la sobirania és nacional; bé que no ho digui, la del monarca són vuits i nous. Sobirana, per excel•lència, és la Nación (!). Oh que de lletja, la mentida!, sóc temptat a dir-ne “fea”, la més abominable i “fea” de les impostures. Entenc com a impostura l’assumpció deslleial, l’arrogació, per algú, de títols, de caràcter, de prerrogatives que són d’altri. La nació, és clar, no té dret a sobirania, a estar per damunt els humans, comsevulla es diguin, que s’hi han establert a conviure. L’espai que hem elegit en habitança mútua, els sempre il•legítims opressors l’anomenen sobirà. Qualsevulla declaració de sobirania nacional és alienadora. El sobirà legítim de la terra és l’home, l’ánthropos, i absurd contrasentit, regalar impunement el títol a una entelèquia, mal que se’n digui nació. Just els humans personifiquen drets i, amb el compte de garantir-se’ls, es dictaven les lleis i constituïen l’Estat, que els ha de protegir tots, els drets, i encarrilar-ne l’ús. L’Estat és competent just en ciutadania. La resta, nacions compreses, cenyiu-vos al guió. No us apropieu de l’Estat. Sobirania nacional? Oxímoron. JOELL
Posted on: Tue, 19 Nov 2013 19:19:23 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015