Per a la meva família i amics, en especial la Kira Lluna que es la culpable d’enredar-me a escriure tota aquesta estona i al mateix temps agrair-li el fet de fer-me recordar alguna de les anècdotes que tenia amagades al meu cap tant de temps. LES AVENTURES GAUDINIANES D’UN MARREC CATALÀ A TERRES CASTELLANES. 1er Capítol. El Palau del Conte de Fades. Em vaig criar a la localitat lleonesa dAstorga, a laltiplà castellà on hi vaig viure fins els 11 anys. Es tracta duna vila duns 10.000 habitants situada a prop de mil metres dalçada, al camí de Sant Jaume i ben a prop duna de les conques mineres de carbó de Lleó, on el meu pare va ser destinat per treballar-hi, per una companyia carbonera catalana. Astúrica Augusta (nom romà) està totalment encerclada amb muralles romanes. Avui en dia ha crescut per lexterior de la muralla però es conserva perfectament. El interior de la vila es una successió de places, cada una amb el seu propi encant. Jo vivia a lextrem sud de la muralla, a la plaça de Sant Francesc. Davant de casa tenia uns habitatges , un convent de monges i un hospital. Al lateral esquerra hi havia l’església de Sant Francesc i una obertura de la muralla que baixant donava pas a un dels barris externs de la vila. Aquella baixada era la nostra pista natural de llançament de trineus. En el lateral dret hi havia la portalada d’accés als jardins de la muralla. Per anar a escola tenia dues opcions, o prendre el passeig dun kilòmetre de llarg, que anava seguint la muralla per la cara oest, on a lhivern feia un fred de nassos fins arribar a lescola Blanco Cela, que estava just a la cara nord, o travessar la vila per linterior passant per la plaça de lajuntament, rodejada de portalades - si anava amb temps sempre maturava a veure tocar els tres quarts al rellotge de la casa pairal on una parella d’autòmats maragats armats de martells picaven sobre una campana. Seguia la plaça del Lleó i làliga, plena de bars i el casino, fins un trencall que comunicava, per mig dun carreró, la catedral amb la seu episcopal i continuava pel lateral del seminari fins la part del darrera de lescola. El passeig es molt bonic, travessa uns jardins magnífics i sempre tens a la vista lerm de la Maragateria amb els boscos del Val de Sant Llorenç i el mont Teleno al fons amb les seves neus perpètues. El Teleno es una muntanya de ferro, Quan et pot acostar a l’estiu, els llocs que no hi ha neu pots veure que les pedres estan totes rovellades pel mineral de ferro que contenen. Una de les vessants de la muntanya es fa servir de camp de tir de l’exèrcit i des de la muralla pots sentir les detonacions quan fan pràctiques. A les afores d’Astorga hi ha un caserna de Llença-Coets. Els nens i nenes de la plaça i els voltants acostumàvem a fer un gran ninot de neu per aquestes dates (octubre/novembre) i el teníem al centre de la plaça fins ben entrat el mes de maig. Com a lhivern laire glaçat tallava la cara, per moltes bufandes, gorres i abrics que portés -podíem arribar per sota dels -20ºC en casos extrems- anava a escola cercant laixopluc per dins la vila. A més, la brigada de lajuntament acostumava a matinar i tirava sal pels carrers per trencar el gel i permetre el pas de la gents sense gaires relliscades. Només tenies que vigilar els caramells punxeguts que penjaven de les balconades. Bé, anem al gra. Un cop passaves la segona plaça, seguies per un carrer on dues pastisseries -la Mallorquina i la Menorquina- es disputaven ambientar el pas dels transeünts amb les millors olors i dolçors que podien sortir dels seus forns. Si aneu a Astorga, compreu les famoses mantecadas de la Mallorquina, son les millors. Sortint del carrer accedies a una tercera plaça, més allargada on hi havia el taxis, un quiosc de premsa i la baixada cap a lestació seguint la carretera que porta a la capital. Travessant la plaça, al fons...al fons, la silueta de la catedral, barreja de gòtica i barroca, flanquejada a lesquerra per lesglésia de Santa María i a la dreta... la millor visió que pot tenir un nen de sis anys al que el seu pare li ha parlat dun famós arquitecta català, com nosaltres, i que va ser contractat per construir el castell dun conte de fades, en terra estranya, a prop de casa nostre. El Palau Episcopal dAntoni Gaudí, edificat en pedra blanca, destaca sobre la catedral vermellosa, pels gresos de la seva façana. No té tanta alçada, però destaca per la llum que desprèn i la figura estilitzada de les seves torres. El projecte el va encarregar a en Gaudí, el bisbe de la diòcesi dAstorga, en aquells moments una de les més grans i importants dEspanya, que era català i originari de Reus. A mitja construcció es va morir el bisbe i van deixar de pagar les quotes estipulades a larquitecte, que desprès de reunir-se a Madrid amb el primat de la cúria espanyola, es va negar a modificar el projecte i a seguir lobra sense els fons necessaris. En Gaudí va marxar de Madrid emprenyat com una mona, deixant un escrit (un dels pocs que va fer durant la seva vida) dient que els castellans no saben apreciar l’art. De tal manera com els pobles mediterranis tenim la llum i els blaus del mar contrastats amb els del cel i la vegetació, els pobles de l’interior no entenen de contrastes ni de llums i colors. L’edificació es va acabar com van poder amb la direcció dun arquitecte castellà, que no tenia ni idea del sistema emprat per Gaudí i va fer un nyap darrera d’un altre. Prova daixò son els àngels que podem veure al jardí del Palau, prop de lentrada. Inicialment, segons el projecte de Gaudí, els àngels tenien que ser fets en bronze i anirien a coronar les torres de ledifici, però el llumenera del nou arquitecte, vist que el bronze era molt car, els va fer de ferro amb una base de plom. Tal com la grua va dipositar el primer àngel sobre el pinacle de la primera torre la va travessar, anant a parar al soterrani de ledifici i quedant tot fet a miques. Bé, tota aquesta història era desconeguda pel nen que passava tots els dies per davant daquella meravella. Tocant lestiu, un cop preparades les fogueres de Sant Joan a les places del poble, el nen va para compte que al vespre, la catedral destacava sobre el Palau per la senzilla raó que la primera tenia il•luminació nocturna i el Palau es quedava a les fosques, donant una aparença tètrica que no tenia res que veure amb la majestuositat diürna. En canvi, els caps de setmana s’encenia l’il•luminació de totes dues edificacions. Havia passat a prop d’un any El nen tenia gairebé set anys. Un dissabte, sortint del cinema Capitol, a prop de la catedral, els pares van decidir tornar a casa passant per dins el poble, en lloc d’agafar el passeig de la muralla, com era costum i va coincidir que al passar per davant del palau, el nen va poder veure com un empleat de l’ajuntament obria una trapa del mur extern del jardí del palauet i encenia les llums d’aquest. Aquesta era la seva, la venjança estava servida. A partir d’aquella setmana les llums del Palau Episcopal d’Astorga es van encendre tots els dies. El nen va enredar dos companys de jocs que feien el mateix camí d’escola a casa i i cada dia encenien les llums al sortir de classe. Hi va haver algun dia que no les van tenir que encendre, doncs ja quedaven enceses des de la nit abans. Els empleats que portaven el tema ja començaven a estar farts de tenir que anar a desconnectar les llums dia si, dia també fins que van decidir muntar guàrdia dins del jardí. Corria la tercera setmana quan el comando d’encesa de llums va ser sorprès amb les mans a la massa. El retén de l’exèrcit enemic estava apostat darrera el mur tot just al costat de la trapa quan el comando assaltant va obrir-la amb un petit tornavís i, tot just aixecar les palanques de encesa, van ser detinguts. Amb plors i protestes, van se conduits a casa dels pares del cabdill de la malifeta. Un cop allà van ser rebuts pel pare, al que li van ser explicades totes les batalles esdevingudes. La cara del meu pare era un poema. No se’n sabia avenir que hagués pogut fer quelcom semblant. La veritat es que jo era un nano més aviat tranquil, i mai havia causat cap mena de problema per ser massa aventurer. Amb la promesa d’un càstig exemplar i que mai tornarien a passar fets semblants, els empleats es van donar per satisfets i van girar cua. Quan em pensava que el meu pare anava a aplicar el càstig promès, em va portar al seu despatx i em va demanar perquè ho havia fet. Li vaig contestar que l’obra d’aquell català famós no podia ser menys que la catedral i que si aquesta estava il•luminada, el Palau del Conte de Fades també ho tenia que estar. El meu para es va posar a riure i hem va fer prometre que no hi tornaria. No hi va haver cap càstig, ni per mi ni pels meus companys . Durant un parell de setmanes, el Palau va quedar a les fosques, però quina va ser la sorpresa, quan a la tercera vaig passar pel costat amb els companys i vam veure que les llums estaven enceses. Vam pensar que estarien fent proves o reparacions. L’endemà tornaven a estar enceses i l’altre i l’altre. Arribant a casa li vaig dir al pare. Aquest em va dir que jo tenia raó, que l’obra de Gaudí era una meravella i que no es podia quedar a les fosques. Havia fet un escrit al nou bisbe, que havia arribat feia un parell de mesos per dirigir la diòcesi. També era català, provinent de Tarragona. Li havia comentat el fet i tant aviat ho va saber el bisbe, va donar l’ordre de mantenir les llums del Palau Episcopal obertes totes les nits. Al cap d’uns dies ens va rebre al seu despatx i ens va comunicar que el Palau Episcopal es convertiria en breu en el Museu dels Camins i podria ser visitat pels peregrins que feien el camí de Sant Jaume i els turistes que passaren per Astorga. Fins i tot ens va permetre visitar-lo abans que obrís les portes al públic en general. A partir d’aquella aventura Antonia Gaudí i la seva obra va deixar una empremta inesborrable en el meu cor. D’aquí un temps podreu disposar del 2òn Capítol de Les Aventures Gaudinianes. El seu títol serà...El Marrec va a la capital.
Posted on: Mon, 18 Nov 2013 21:23:24 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015