Per si fos de linterés dalgú, us passo un article que vaig - TopicsExpress

Per si fos de linterés dalgú, us passo un article que vaig publicar a LEco de Sitges lany 2010: CONTROLAR, GESTIONAR O VALORAR LA DIVERSITAT? REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA POLÈMICA GENERADA A L’AJUNTAMENT DE VIC Joan Manuel Cabezas Doctor en Antropologia Social Resulta molt fàcil criticar una decisió empresa per part d’una institució local de mitjana grandària, com pot ésser el cas de l’ajuntament de Vic i la seva decisió de no deixar empadronar-s’hi a les persones arribades sense la documentació exigida per les autoritats estatals i comunitàries. I resulta fàcil dur a terme la crítica perque es tracta d’una administració, la local, que no té pas competències reals per a poder revertir les legislacions que disposen del poder per a regular (o desregular) el trànsit de persones arribades d’altres estats del món. Heus aquí una primera reflexió: l’actitud hipòcrita dels que critiquen la decisió del consistori viguetà però no fan res per a canviar o per a derogar lleis estatals i directrius comunitàries. Una segona reflexió deriva de la primera: trobo a faltar més veus que denunciïn de manera nítida la potencial contradicció que implica que les administracions amb poder polític efectiu (és a dir, les que realment incideixen sobre les accions i sobre els moviments de les persones) es dediquin a regular i a estrangular la lliure circulació de persones –infringint un Dret Humà fonamental, cal dir-ho alt i clar- al mateix temps que no fan res per a regular les finances i els mercats, la desregularització dels quals és una de les bases de l’actual crisi que envia a la misèria milers de persones, autòctones i nouvingudes… No cal dir que l’entesa global entre el poder financer i el poder polític no és pas una invenció paranoïde, sino una realitat que converteix en aparent la contradicció de la qual parlava. Existeix un notable zel (gairebé obsessiu) per a controlar el que el filòsof Baruch Spinoza anomenava la multitudo, és a dir, el conjunt de les persones que configuren les masses populars, i sobretot algunes d’aquestes persones, situades al marge de la legalitat en base a unes paràmetres culturals arbitraris transmutats en unes lleis que, cal recordar-ho, sempre són construccions situacionals, transitòries, impugnables i derogables. Sobre quins criteris es marginalitza a certs grups humans? Doncs sobre els criteris marcats per una ratio específica centrada en determinats ítems que, disposats dins d’un aparell classificatori confeccionat per un determinat grup en un temps i lloc concrets, hi inclou algunes persones i n’exclou d’altres. En la pràctica estariem davant d’una modalitat postmoderna de racisme, el qual sempre ha estat forjat sobre bases culturals jerarquitzants i classistes destinades a convertir un ordre social en quelcom inapelable, ja sigui naturalitzant-lo, ja sigui remetent-lo a un origen diví, ja sigui fent-lo coincidir amb una falsa intemporalitat (‘això s’ha fet tota la vida’, ‘sempre hi haurà classes’, etc…). No permetre l’empadronament de certes persones, totes elles arribades de països pobres (quina casualitat, oi?), és possiblement més un acte de classisme que no pas de racisme stricto sensu. El racisme literal, és a dir, la construcció conscient d’aquella ratio de la qual parlàvem, es troba en les esferes on es decideix, realment, qui entra i qui no, i per què, així com quins països i grups vivien i viuen ancorats en la dependència i la submissió i quins no, quins estats formen part d’un club selecte i quins altres no, quins sectors de la població poden lucrar-se explotant les persones que viuen en una eterna situació de necessitat i de precarietat, siguin de l’origen que siguin. Breu parèntesi en relació amb aquesta darrera frase: sospito que part del populisme antiimmigrant s’abreura de moltes persones que, lluny d’ésser realment racistes, han pensat (amb raó o no) que hi ha greuges comparatius a l’hora de parlar de la pobresa, els problemes de la vivenda o la manca de la feina, doncs aquests problemes són generals i no entenen d’origens, religions i cultures: potser alguns s’han centrat massa en assimilar immigració amb problemàtica social, creant una sensació de greuge comparatiu (no pas en les polítiques socials reals, però si en el discurs que s’ha generat al seu voltant i en l’opinió pública resultant) i sembrant les llavors de la patologització de la diversitat, vista en moltes ocasions com quelcom problemàtic per se, fugint d’estudi a l’hora de fer saber quins són els vertarders responsables de la manca de vivendes, de l’erosió del mercat laboral, i del desballestament del poquíssim que hi havia a casa nostra de l’estat del benestar. Tenco parèntesi. Si hom vol realitzar un crítica sincera i ponderada de la polèmica actuació proposada per l’ens municipal de Vic, penso que aquesta crítica hauria d’anar en dues direccions: per un cantó, deslegitimar els mecanismes internacionals hereus del colonialisme i de l’imperialisme, i l’actual reedició dels mateixos sota l’etiqueta de globalització, i fer-ho emprant arguments sòlids basats en els Drets Humans i en la igualtat i dignitat de totes les persones; per una altra banda, apostar (amb paraules i, sobretot, amb fets) per a que els ens locals esdevinguin un espai públic on la funció política de l’administració municipal no sigui tant la del control de la pluralitat humana que en ell es desplega com la del coneixement, valoració i patrimonialització de la mateixa, en totes les seves formes. És a dir: no pas contemplant aquesta pluralitat al costat, ni per dessota d’una suposada societat autòctona, falsament homogènia, sino incloent tota la població dins d’aquest exercici de gestió i de sistematització dels recursos simbòlics, evitant així reproduir dualitats (nosaltres-ells, normals-rars, cultura pròpia-cultura importada…) que poden servir per a legitimar i justificar exclusions de tota mena. Cal dir que la valoració de les aportacions del conjunt d’una població a la cultura pública de la mateixa i la construcció d’un espai social compartit s’ha de servir de l’antropologia, cosa que fins ara no s’ha fet gairebé enlloc. I quan dic ‘conjunt de la població’ em refereixo a totes les persones enregistrades en el padró, doncs aquesta, i no altra, ha d’ésser la seva funció: registrar la població. I si en llocs com Vic s’opta per a convertir un instrument d’enregistrament de la realitat social en un mecanisme punitiu adreçat a alguns individus procedents de certs llocs i pertanyents a certes classes socials, i hi ha qui ho critica argumentant que es tracta d’una mesura populista i electoralista, aleshores es percep amb nitidesa la necessitat, urgent, de canviar o revisar les polítiques de gestió i de sensibilització entorn a la pluralitat. No només en la valoració, sino també en la gestió i en la sensibilització sobre la pluralitat, l’antropologia té molt a dir i encara més a fer, defugint reductivismes i prejudicis de la mateixa manera que apartant-se de demagògies i llocs comuns, atençant-se a la realitat tal i com és i no tal i com algú vol que sigui, endinsant-se en la complexitat inherent de qualsevol comunitat humana i, encara més, de les nostres societats contemporànies. Com a conclusió, remeto als lectors i lectores a un article publicat ara fa un any al diari El País, escrit per l’antropòleg català Manuel Delgado, titulat “El lugar de la antropologia”, i del qual reprodueixo tot seguit una cita que resumeix i defineix perfectament el meu punt de vista: “Lantropologia és útil, ara més que mai, per a poder entendre les lògiques i les dinàmiques que organitzen el nostre present. Aquest és el treball de l’antropologia: veure de què estan fetes la diversitat i la complexitat socials i mostrar-les no, com es pretén, en tant que motius dalarma, sinó tot el contrari: com la matèria primera de què es nodreix la capacitat de les societats humanes per a millorar-se a si mateixes”. Tal com sóna…