Primera part de lesbós dun relat, com no tinc feedback corrector i no vull que mori al meu processador, us ho deixo susceptible dopinions i rectificacions, ningú em treurà les ganes descriure..si us agrada, segueixo.. Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar (Miquel Martí i Pol) DOUBLE TICK (títol preeliminar i provisional quan esdevingui el punt final pot ésser modificat, una història viva saps com comença però mai com esdevé). Sempre dic que les lliteres del hospitals haurien de dissenyar un petit receptacle per una eina que en els darrers anys s’ha incorporat a les nostres vides com a pròtesis dels nostres pensaments i relacions, els petits mòbils sempre es perden entre llençols rebregats i acaben a terra amb la carcassa oberta o en els pitjor dels casos a dins del cubell de la roba bruta… En Martí Vinyoli i Marçal jeia en una estreta llitera damunt d’un prim matalàs de plàstic, dels seus braços penjaven dos equips serum i els cirurgians l’havien connectat tots els seus forats amb elements externs protèsics i ajuts a les seves funcions vitals: del nas, del meatus urinari, de la porta que expulsa la matèria orgánica sobrera,el melic ja era una incisió al punt mig de l’intestí, ell també no volia renunciar a l’ajut a la relació, no parava de teclejar el seu móbil maldestrament. No volia perdre les connexions. La Mercè Xirinacs i Abelló traginava amunt i avall amb la safata plena de xeringues, gasses, i tubs de laboratori, va posar els seus peus a la cinta transportadora i començà el moviment pautat de fer la ronda per obtindre totes les mostres de les sis del matí,en entrar al box on dormia en Martí va veure un bolic de llençols a l’espona contraria al seu punt i com tenia obsessió pels llençols suats va treure’ls i va estendre uns d’un perfecte blanc químic i asèptic,a corre-cuita va dipositar la roba en l’area bruta i notà un objecte blanc als seus peus, era un Iphone amb coberta blanca com els llençols i el giny es va fusionar va quedar emmascarat amb la tela, com la roba verda oliva dels soldats que es confonen amb la vegetació natural i resten preparats per l’emboscada.. No ho podia evitar, la Mercè era tafanera, buscava idees, trames, fets atzarosos i sorprenents, era la taula de salvació per suportar la càrrega i la càrrega dels dies clònics on gairebé mai passava res d’extraòrdinari; i ara a les escombreries barrejades amb llençols suats i bruts de taques de sang d’una aixeta a la vena mal tancada s’hi trobava l’andròmina electrònica que vivia encara en mode on…La infermera va saber que aquell tal Martí havia estat premiat en un certamen literari fa molts anys i en èpoques grasses era al centre de la plèiade d’escriptors venerats pel Conseller d ‘Educació i Cultura i destacat pel seu carácter d’escriptor censurat en temps on no existía de facto l’art22 de la llibertat d’expressió, ella volia saber dels seus silencis i l’aparell era obert, i en Martí dormía, i no li volia treure-li la sang… Vinyoli, Vinyoli..aquell cognom se li repetia, ho havia escoltat abans a algun amic de facebook, aquell professor, aquell polític??..No és ètic llegir missatges que no van adreçat a tu..ai, la temptació!!..Vinyoli, i el fòtil a les mans, i tot en silenci, s’ho va posar a la butxaqueta de l’uniforme blanc i va dir a les seves companyes que estaba baixa de sucre que havia d’ anar a fer un entrepà doncs no podría arribar- hi a les vuit… Una petita bafarada verda, Whats??...Toc, Xats, xafarderies…Martí Vinyoli m’agrada el teu jersei blau elèctric i la mirada clavada a un llibre que llegeixes de peus a cap..La Mercè reia, va pensar en aquell amic que sabia llegir els llibres a l’inrevés, i de dreta a Esquerra, i de peu de plana a titular,no sabia perquè sempre el duia al cap..Aquell amic nostàlgic, fill de la tardor,col.leccionista de fulles seques i mortes i que mai les escombrava… Les paraules de Helena al seu abast, l’amistança d’en Vinyoli, com ha de parlar una dona que s’estima un poeta??..La Mercè cercava muses:Erato, l’amable, la tendre, l’apassionada..Així hauria de ser l’amant d’un escriptor?…Primicia, excitació electrizitat a l’espinada i llegia en format telegràfic SMS i el fil clandenstí d’una conversa de whatsapp...Un estímul per una nit feixuga.. ¿Fem les paus?..Corporalitzem la nostra virtualitat i virtuositat??. Sé que és el teu moment, t’agrada la caiguda de la fulla..tant ciclíca i natural..caminem amb el peus nus damunt d’aquesta catifa de natura morta??.. Helena, seguia sense resposta, pacient amollava mots… La Mercè escoltava una ràdio des de l’office on feia l’entrepà.. “I amb els somriure dels teus ulls vares omplir els meus acords…”..Laura…La Aura..una sensació estranya, sense origen ni fi,escoltava aquella canço d’en Llach, la Mercè sempre pensaba que si algún dia tenia una filla, l’anomenaria Laura…Aura, llorer, Urà..tots aquests conceptes se li destapaven a cap.. La Mercè badallava, no controlava la seva veu i el pensament era desordenat, a estones semblava una zombi, sempre pensaba que no estaba en el lloc que li pertocava d’ençà que el seu professor de literatura de l’institut li havia dit que feia unes narracions molt rodones, i que els texots t’ agafaven pels collons, ella pensaba:” el què vol és que se la mami aquí mateix, davant la pissarra i damunt la taula,indecents els professor que sedueixen alummes!!!”..S’exclamava la Mercè i seguia amb els ulls de fit a fit a la pantalla.. Helena, resilen esperaba resposta…. Helena dispositava petites gemmes per polir en botelletes de vidre i les feia salpar en un mar immens i desconegut,recollia petxines de tots els tamanys, algun cargol de mar li donava un so especial i li retornava a líquid ammiòtic,ingràvid,vivia tancada en pantalles de plasma..encofada, sense aire..La Mercè s’estranyava: així ha de viure Erato???...
Posted on: Sat, 23 Nov 2013 19:58:48 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015