Pròleg de Ramon Carbó-Dorca (Llibres: Poesia Neoromàntica I y II) Per més que ens vulguin fer creure que la literatura catalana és meravellosament dinàmica, moderna, original,... i tot el que vulgueu dir sobre l’assumpte, només cal fullejar les novetats editorials per adonar-se’n que això és fals. Certament: la nostre literatura està meravellosament anquilosada, és démodée, poc original,... i tot el que vulgueu dir sobre aquest apartat cultural català. Si això es pot aplicar a tota la literatura, encara ens trobaríem amb més possibilitats d’avorriment i crítica sense pietat, si ens dediquéssim a estudiar la poesia catalana dels nostres temps dissortats. En efecte, apart dels poetes oficials, que per alguna raó publiquen sense problema, afalagats per les editorials que els estimen per sobre qualsevol altre mortal, o dels estimats pels deus que guanyen premis, sospitosament arranjats amb guardons usualment apriorístics: què voleu que us digui? A la resta del Parnàs, que amb grans dificultats publica alguna obra escadussera, pot ser caldria indicar-los que s’ho pensessin dues vegades abans de perpetrar la malifeta. Però no tot és o ha de ser tan negre, de tant en quant apareixen llums en la foscor, que il•luminen el panorama. Que comparats amb els altres elements del ramat poètic català actual, encara ens indiquen que hi ha lloc per a l’esperança. Els poemes neoromàntics d’en Marc Tarrús formen part d’aquestes guspires, que alleugereixen la foscor poètica de les nostres tristes hores literàries. En Tarrús ens ofereix una mostra del que encara es pot veure, i oir, com un seguit de poemes elaboradament primitius, endebades críptics, altres vegades plens de foc, lluminosos amb clarors d’infern. Poemes on l’emoció, la rauxa i la tendresa, l’amor i el dolor, el paisatge i el pensament abstracte s’intercalen sense que res hi posi fre. Son paraules desbocades i calmes ones alhora, que ens diuen de proposar encanteris antics a l’ànima. Corresponen a una alenada original i commovedora, a imatges que, sortides de la clepsa del poeta, descobrim que no ens són gens alienes. Ans desperten en el nostre enteniment el neguit d’una endevinalla o altres pensaments enlluernadors, fins i tot contraris a la nostra experiència.En Marc Tarrús ens fa viure una excursió pels infinits corriols del poeta, encara que decidim que sigui pel nostre camí distint i individual. Què més hom pot demanar al llegir poesia? R. C-D. Professor emèrit de la UdG.
Posted on: Tue, 08 Oct 2013 08:14:44 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015