Un fragment interessant del llibre de Joan Francesc Mira Crítica de la nació pura BREU MEMÒRIA DEspanya. (Epíleg prescindible) Al col·legi, quan jo tenia pocs anys -i era a València, no us penseu que era a Burgos-, em van fer aprendre de memòria uns versos a la bandera espanyola que encara recorde vivament: Salve a ti, pabellón de Castilla, pincelada de sangre y sol. Quien no doble ante ti la rodilla, no merece llamarse español. !Amb quina feliç innocència els recitàvem, i amb quina segura tranquil·litat venia imprès als llibres! Era normal. Era natural. És normal i natural encara, i ho ha estat sempre. Per a la doctrina oficial, ferma i perenne, laparent dilema (o tagenolles davant del símbol de Castilla, o no et correspon ser espanyol) no és tal dilema. No hi ha disjuntiva real, perquè ESPANYA ÉS PROPIETAT HISTÒRICA I INTEL·LECTUAL DE CASTELLA. De Castella en sentit estricte, i més de Castella en sentit ampli. Però, curiosament, aquests darrers anys sembla que no està de moda parlar de Castella i dels castellans. Com si hom volgués oblidar la santa doctrina, encara que no els seus efectes i aplicacions. Perquè la doctrina és diàfana: a) Quant a la formació de la identitat nacional: España es una cosa hecha por Castilla; axioma, en efecte, del tot coherent amb la història: lEstat Espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de lEstat Castellà. Una unió, mai no ha existit. b) Quant al caràcter o personalitat cultural de tal nació: Ser español es estar acastellanado. Ortega i Laín, amb aquestes famoses, rodones, perfectes, definicions, expressen en realitat una vella i extensa tradició. No es tracta duna dèria del pensament feixista, de la dreta regular ni del franquisme. Es tracte, torne a insistir, duna tradició vella i extensa. Consolidada pels segles. Arrelada profundament en el macizo de la raza, que és una altra definició clàssica de Castella. La cosa ja ve des de lEdat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó es consideren continuadors de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a dir-se reis dEspanya (mai no se li podia acudir tal cosa a un rei català o portuguès: es consideraven com un rei dEspanya, !no com el rei dEspanya!). I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament el nom dhispani (ho cita J. Beneyto en España. Meseta y litoral, un llibre de ben aprofitable lectura). Pocs anys més tard, el valencià Gaspar Escolano observa ja que el vulgo castellano cau generalment en tal pràctica llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles. Ja veieu si ve de lluny. La tradició és antiga i sòlida, la pretensió permanent, lèxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, lèxit. Quant a la pretensió, ni vull entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement constatar el fet de la identificació constant. Que és un fet, no una ideologia. Espanya és el resultat duna expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com puga haver-nhi en el futur. Perquè la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda, mentre un dels àmbits didentitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (lEspanya acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació diferent i igual a la nació basca o catalana: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb lEstat. És la nació sense nom propi de part, amb el mateix nom de suma. Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot? O siga, que lúnica Espanya que hi ha és aquesta cosa hecha por Castilla. No nhi ha daltra. Que els valencians (o els catalans en general, o els bascos ...) ens trobem bé dins daquesta cosa o que ens hi trobem malament, que la considerem pròpia o estranya, que ens hi acomodem de la millor manera possible, o que pensem a escapar-nos-en si podem ..., tot això ja és una altra qüestió. Però España és aquesta cosa hecha por Castilla, i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que shi sent identificat, ha de saber amb quina cosa sidentifica. O bé seguir caminant cap el miratge duna Espanya-síntesi, una Espanya plural, una Espanya dels pobles, una nació de nacions i altres visions en el desert. La disjuntiva no està entre ser espanyol a la manera castellana o ser espanyol duna altra manera. El dilema està entre ser espanyol de lúnica manera definida i real -estar acastellanado- o acceptar modestament que un hom no merece llamarse tal cosa. I adoptar, amb digna modèstia, les acrituds mentals i cíviques que de tal reconeixement es deriven. Aquesta és la qüestió, i no seguir cercant equilibris impossibles. La llengua espanyola, per cert, és molt expressiva per a les disjuntives hamletianes: que cada palo aguante su vela.
Posted on: Thu, 31 Oct 2013 18:43:11 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015