Les últimes 72 hores de la Batalla de lEbre Avui fa 75 anys que va acabar lenfrontament més sagnant de la Guerra Civil SÍLVIA MARIMON . Barcelona | Actualitzada el 16/11/2013 01:18 1 Comentaris Ampliar font Reduïr font Llegir més tard Les últimes 72 hores de la Batalla de lEbre Homenatge als últims resistents Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por La matinada del 16 de novembre del 1938, avui fa 75 anys, els últims soldats republicans travessaven lEbre. La seva retirada va posar punt final a 115 dies denfrontaments. A la Batalla de lEbre, la més sagnant de la Guerra Civil, hi van deixar la pell uns 30.000 homes. Els republicans marxaven perquè ja no podien més. Finalment, ens donen pas lliure, el camió reprèn el camí i lentament es produeix el salt duna riba a laltra, damunt de lenteixinat de ferro que ens deixa veure laigua rogenca de lEbre, als nostres peus, descrivia el soldat Joan Ventura i Solé. 14 de novembre Soldats esgotats, desesperats i amotinats A la Fatarella ja no hi quedava ningú. Tota la població havia fugit. El terreny agrest de la Terra Alta era un infern dobusos i bales. Els soldats corrien, les forces sacabaven. Més de dos mil homes havien mort en els combats entre Maials i Seròs. Els comandaments republicans volien reconstruir la XIX Brigada i intentar una nova ofensiva. Però alguns soldats es van rebel·lar. Amb poques hores es van rendir i van ser jutjats. Què haurien fet vostès davant aquell desastre, desesperats? El mateix que ells. Només demano al tribunal clemència per aquests soldats esgotats vençuts per la desesperació, va dir el seu defensor. No hi va haver perdó. La retirada republicana de la Fatarella havia començat a les 18 hores del dia 13. Aquells dies feia molt de fred. Nevava. Els soldats de Franco eren molt conscients que podien destruir dun sol cop lexèrcit popular de Catalunya. Volien massacrar els soldats abans que poguessin travessar el riu. Els feixistes van ocupar la Fatarella, i el migdia del dia 14 van avançar cap a Raïmats. A mitja tarda van llançar un atac contra les cotes 554 i 562 de Raïmats. Van bombardejar amb artilleria i van avançar amb els blindats i amb lajuda de laviació. Els republicans van contraatacar a la nit. El comunicat de guerra franquista denota eufòria: Ha quedado ocupada y limpia de enemigos una zona de más de 100 kilómetros cuadrados. El material cogido es importantísimo y da idea de la gran derrota sufrida por los rojos . 15 de novembre Els franquistes llancen latac final amb avions i canons La darrera nit ha continuat el violentíssim combat. Els soldats espanyols resisteixen vigorosament i causen un extraordinari nombre de baixes a lenemic. La lluita continua amb duresa mentre es redacta aquest comunicat, escrivien els republicans. A la llum del dia, i després del contraatac republicà, lexèrcit feixista va llançar latac definitu contra Raïmats. Van canonejar els fortins des duns setanta metres. Cap a la una del migdia els franquistes ja controlaven tot Raïmats. 16 de novembre Lúltim comunicat republicà: Sense notícies dinterès Els homes de la XIII Brigada van ser els darrers que van trepitjar la riba dreta de lEbre. Era una nit fosca, sense lluna. A les 4.15 h, els últims supervivents republicans van travessar el pont de ferro de Flix. Quinze minuts després es va donar lordre perquè es volés larmadura del pont. En el día de hoy nuestras victoriosas tropas han conquistado los pueblos de Flix y Ribarroja y han terminado la ocupación del terreno que aún le quedaba al enemigo en las orillas del Ebro. El número de prisioneros que se han hecho en la batalla del Ebro se eleva a 19.779, siendo su total de bajas más de 75.000, de las cuales nuestros soldados han dado sepultura a 13.275 cadáveres , descrivien els franquistes. El comunicat de guerra republicà, en canvi, va ser escarit: Sense notícies dinterès. Homenatge als últims resistents Els últims resistents de la Batalla de lEbre ja tenen placa. El 24 de novembre sinaugura lescultura que lassociació Lo Riu i el grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona dediquen als combatents de la XV Brigada. Lobra de Mar H. Pongiluppi saixeca a tocar don es van trobar les restes de Charlie, lúltim combatent caigut documentat. La XV Brigada van ser els voluntaris que es van desplegar a la serra de la Fatarella, mentre el conjunt de lexèrcit republicà es dirigia al riu. Havien de resistir al màxim perquè els companys tinguessin temps de travessar lEbre. No van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats. Les seves últimes hores, segons ha pogut documentar DIDPATRI, van ser agonitzants. Cap home va sobreviure. Més dun centenar davions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats. Després van venir els blindats i van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La infanteria va perpetrar latac final amb rifles, granades de mà i metralladores. Gràcies a aquests soldats, molts van poder tornar a casa. Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por Extracte del diari del soldat republicà Joan Baptista (Astúries, 1920 - Súria, 2004) Comença el dia i lartilleria de lexèrcit nacional comença la cançó i no para en tot el dia. Lendemà continua, però ara juntament amb laviació. És lofensiva de lEbre. Terrible, i cosa curiosa, sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de laviació. Qui no ha estat sota un bombardeig daviació no sap el que és el pànic. Jo el temia duna manera horrorosa. Era valent? Era covard? No ho sé, però sí que afirmo que una persona pren moltes vegades decisions que no donen lloc ni temps a pensar-les. Per exemple, un dia el comandant del batalló em va cridar per mitjà del telèfon i em va manar que anés a afaitar-lo. Vaig agafar les eines i em vaig presentar al lloc de mando . El comandant em diu: «Afaitam, però mira aqueixa cicatriu. Si em talles o em fas una mica de sang te pegaré 5 tiros ». De moment, no vaig fer-ne cas, però mentre el remullava vaig anar pensant que sí que ho faria, perquè ja el coneixia i no dubtaria a matar-me. I aquí entra la decisió: em va venir el pensament que mentre lafaitava si per desgràcia el tallava una mica, li enfonsaria la navalla fins al coll. I ho hauria fet. I dic això perquè quan vaig arribar a la meva secció, lamic Pesa va preguntar-me si em trobava bé, ja que tenia la cara mudada i blanca. Vaig explicar-li i em va preguntar: «Vols dir que ho hauries fet?». Sí! Ho tenia decidit. Vet aquí, com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort.
Posted on: Sat, 16 Nov 2013 15:00:53 +0000
Trending Topics
Recently Viewed Topics
© 2015